La meva sèrie preferida, per la que em deixo enredar tots els dilluns, ha tocat una vegada més un tema que em fascina: no cal moltes i sofisticades armes per fer mal, cadascú de nosaltres pot esdevenir un agressor i infligir ferides, fins i tot matar, només comptant amb les pròpies mans. Allò que ens atura no són les prohibicions o les mesures de seguretat, són els nostres escrúpols, els nostres valors. Bé, ens atura a alguns.

Els valors ens fan persones, i sense aquests som capaços d’infligir greus ferides als homes i dones que tenim al voltant, sense que el dolor i l’humanitat dels demés ens inquietin. Com en tot hi ha graus, i des de l’assassí en sèrie o el terrorista fins al company que fa mobing o maniobres de distracció-agressió hi ha un llarg, llarguíssim camí. Però sense arribar als extrems d’una sèrie negra, de vegades em sorprèn (sí, encara, i això que ja tinc una edat!!) la maldat que s’amaga en els petits enganys, en les versions interessades de la realitat, en la maledicència emprada com a instrument de poder per algunes bones persones.

El còctel esdevé explosiu quan a la maledicència s’hi afegeix una certa mena d’ingenuïtat, d’aquella que està emparentada amb l’estupidesa. “ui, jo no sabia…!”, fa aquesta mena de gent, com si una/un no s’hagués de fer responsable des de les seves accions. Bé, jo en sóc responsable i entono un mea culpa per haver apostat massa fort per algunes persones, per haver-los fet confiança, quan, en el fons, jo ja sabia que no tenien escrúpols. Però la vida ensenya, oi?
…