La tornada a l’activitat després de les vacances ha estat tan intensa que resulta difícil trobar moments per anotar les reflexions que generen els mateixos esdeveniments que tan ocupada em tenen. La més interessant de les notícies (o, com a mínim, una de les més satisfactòries) és que la demanda contra Amics de les Arts i Joventuts Musicals, l’entitat que presideixo, que havien presentat els propietaris per anul·lar el contracte de lloguer vigent, ha estat desestimada.

Com hem explicat al web de l’entitat (www.amicsdelesarts-jjmm.org, un altre petit èxit de l’estiu, perquè el vam estrenar tot just uns dies abans del judici, el 2 de juliol), la jutgesa ha rebutjat tant l’argument que el contracte d’explotació del servei de bar era un subarrendament no autoritzat (i, per tant, motiu justificat per cancel·lar el contracte de lloguer dels locals) com la pretensió que s’anul·lés, perquè no s’ajustava a dret, la clàusula de renovació que ens permet allargar l’actual lloguer 25 anys més.

Això no posa fi a la lluita, perquè els propietaris ja han presentat recurs d’apel·lació contra la sentència de primera instància, però ens dóna un temps per concentrar-nos en la feina (hi ha moltes més coses que la gestió d’un espai en una entitat) i per preparar els propers rounds. Entre aquestes feines, hi ha d’haver la de reflexionar sobre quina mena de cultura hem d’impulsar des d’entitats culturals com la nostra. Sovint em sento com aquells herois de pel·lícula que han quedat atrapats entre dues parets que s’han començat a moure, convergint cap al centre de l’espai, que és cada cop més estret. Com ells, temo que al final podem acabar completament aixafats, asfixiats… morts! Un mur es diu ‘mercat’, l’altre, ‘folklorisme popular’… i, al bell mig, una manera d’entendre l’acció cultural que se sostreu a les dues dinàmiques, però que assumeix elements de les dues.

Amics de les Arts i Joventuts Musicals és singular com a entitat, per la seva diversitat (arts plàstiques, fotografia, cinema, teatre, jazz, música clàssica, coral, literatura, publicacions, conferències, iniciatives multidisciplinars…) i per la seva orientació (la creació cultural al marge de la professionalització, buscant, més que la inserció, la complementarietat amb el mercat).

Avui he llegit a La Vanguardia una entrevista a Josep Ramoneda, que ha escrit contra la indiferència social que provoca la deriva consumista de la nostra societat. Ramoneda és un gran pensador i un dels millors analistes polítics que tenim al país; cal llegir-lo, segur. Però una reflexió com aquesta, a més d’arribar als mitjans quan es publica un llibre (quan la idea arriba al mercat), mereix que se’n parli, que hi hagi espais on es promoguin debats i taules rodones, publicacions segur més humils, però properes als ciutadans, potser fetes per no-professionals del pensament… Entre la pantalla plana de grans dimensions que ha convertit el nostre menjador en una sala de cinema on consumir la darrera producció de la indústria de l’entreteniment i el toc de gralles a la plaça, hi ha d’haver-hi un espai per la reflexió que no sigui només la lectura personal del llibre de Ramoneda.

Hi ha qui diu que aquest espai l’ocupen avui les xarxes socials. Crec que aquest és un discurs interessat. Jo que les empro, però sobretot observo com les utilitzen els meus fills adolescents, cada vegada estic més segura que les xarxes ocupen l’espai i el temps que nosaltres passàvem al bar de l’institut o, després, de la facultat. Segur que contribueixen a la socialització i a l’intercanvi d’informació, però segueixo pensant que són insuficients per promoure la participació, el compromís i la creativitat, autèntics eixos i raons de ser d’una entitat com la nostra. La idea d’una entitat com Amics i els seus diferents grups és la d’un projecte comú que es construeix al llarg del temps. No n’hi ha prou amb entrar, també t’hi has de mullar. I ho has de fer per amor a l’art. Una lògica que segurament va massa a contrapèl dels temps que vivim, no?
…