No deixarà mai de sorprendre’m com hi ha persones capaces de triomfar “apropiant-se” de les coses bones que d’altres del seu voltant fan, sense aportar gaire bé res més que un somriure satisfet pels èxits que assumeixen sense que els corresponguin. Són una mena de gent capaç de nedar i guardar la roba, afeccionats a adular al poder, i hàbils manipulant la informació. He de dir que, en general, els que he conegut són homes, i no és pas que siguin ociosos. La veritat és que no paren de reunir-se (força sovint al voltant d’una taula parada) i la seva agenda treu fum, però sempre resulta complex treure l’entrellat del que han estat fent en els darrers dies, els darrers mesos i els darrers anys, tot i que sentint-los parlar pots arribar a pensar que el país s’aturaria si ells no hi fossin.

La sort que tenen és que en això tan de moda del networking, presencial i virtual, mai s’aprofundeix massa en cap tema i, entre canapé i canapé, un es pot atribuir-se sense gaire problemes la feina pensada, dirigida i executada per altres. Però ni el món ni el país, siguem seriosos, no es para per una sola persona, com no es paren els bons projectes, perquè tot projecte que s’ho val és un treball d’equip.

Som un país que tendeix a la personalització i on abunden els lideratges autoritaris, o el que potser és més ajustat: autoritarisme disfressat de lideratge. La posició de líder no te la dóna la teva posició en la jerarquia, sinó la teva capacitat d’impulsar projectes, que és sempre impulsar persones.

Els personatges d’aquesta entrada són els que jo anomeno trompe-l’oeil (en castellà, tranpantojo), que s’agiten molt però que, al final, mai aporten res. S’aprofiten del fet que molts (ben sovint “moltes”) transparents i translúcids fan la feina.