El primer despertar a Nova York va ser gris i fred, però això no va impedir-nos complir amb la primera etapa obligada de qualsevol turista: la visita a l’Estatua de la Llibertat, en l’illa del mateix nom al mig de la badia que constitueix el port natural de Nova York.

L’estatua és alhora espectacular i minsa. Tot i la seva magnificent envergadura i el seu pes físic i simbòlic, contemplada des del port dels ferries, al peu dels gratacels del districte finançer al downtownde Manhattan, sembla perduda al mig de la badia. Segurament caldria anar enrere en el temps i imaginar-se un Manhattan de senyorívoles mansions decimonòniques, de només tres o quatre pisos d’alçada, per comptar l’impacte que la monumentalitat de la figura femenina de Bartholdi podia produir. Penso que així devia ser amb els milions d’immigrants que passaven pel seu costat camí de l’Illa d’Ellis, la segona part de tots els creuers turístics que et porten a Liberty Island. El Museu de la Immigració de l’Illa d’Ellis impacta més per les dades que et recorda que pel que et descobreix. És un museu pensat per a un públic americà, que pot buscar en els ordinadors de l’entrada el seu nom entre els registres que s’han pogut recuperar dels 12 milions de nous americans que, entre 1892 i 1924, van passar per les sales del més famós centre d’acollida de la història dels Estats Units per formalitzar la seva entrada al somni americà. Les sèries de fotografies dels que arribaven i les petites històries que expliquen cadascuna no fan més que recordar-nos que aquest és un país sorgit de la diversitat. Una part de l’exposició parla d’altres centres d’arribada massiva (com Galveston, a Texas) i llença una mirada crítica sobre els coyotes de l’època, que aleshores buscaven les seves víctimes sobretot a l’Europa central i oriental.

La casualitat ha volgut que a l’avió, venint cap aquí, hagués llegit Amy Foster, una novel·leta de Joseph Conrad que explica la història de rebuig, amor i mort d’un nàufrag polonès a les costes d’Anglaterra, emigrant frustrat cap a les Amèriques, arrencat de la seva misèria amb promeses d’or i prosperitat per tractants d’una nova estirp d’esclaus. Mentre mirava les fotografies d’Ellis Island, recordava com de bé descriu Conrad el sentiment de desarrelament, que devia haver sentit ell mateix (polonès convertit en mestre de la literatura anglesa) i que han compartit, comparteixen i compartiran milions i milions d’emigrants.

Tot això sota un cel de plom que ens mostrava una imatge insòlita de l’sky line de Nova York, retallat no sobre un brillant cel blau, sinó com sobre coto-fluix brut de tinta negra. Per sort, a la tarda es va obrir el cel i les vistes des de dalt de l’Empire State Building van donar de si tot el que es pot esperar d’un mirador ple a vessar de gent amb tots els accents, tots els colors, totes les combinacions: parelles, famílies amb nens, famílies amb avis, colles d’amics joves, colles d’amics grans… tots fent cua, tots fent fotos, tots tornant a fer cua… El turisme té les seves rutines.

El sopar a l’Smoke Jazz va compensar la grisor matinal (malgrat els meus fills, als quals no he pogut mai transmetre la meva passió musical). Un bon concert del quartet de l’organista Mike LeDonne, amb un guitarrista que fa temps que m’agrada molt, Peter Bernstein; Vincent Herring, al saxo alt, i Joe Farnsworth, a la bateria. Bona cuina i bona música: què més pots demanar.

Avui hem aprofitat el sol i ens hem banyat a Coney Island, que és una platja com eren les nostres quan jo era una cria: sense dutxes, i amb unes paradetes de fregits i hot-dogs amb cartells virolats sobre el llarg passeig amb terra de fusta que semblen arrencats d’una pel·lícula dels seixanta/setanta. Però hi he vist tantes escenes de pel·lícula que no he pogut evitar la temptació d’anar-hi, i al final ha estat divertit, amb volta al Ciclone, la vella muntanya russa de fusta, i tot.
…