Una de les coses que m’agrada quan viatjo és descobrir llibres que
m’expliquen aspectes insòlits dels llocs que visito. Per mi ha estat
una sorpresa saber que Nova York va ser, durant molts anys, la “ciutat
de les ostres”. A la llibreria del ‘gifts-shop’ de l’Estatua de
Llibertat vaig trobar ‘The Big Oyster’, de Mark Kurlansky, una
història de NY escrita des de la perspectiva de la producció i el
comerç d’ostres, tan abundant anys enrera aquí que, el 1857, va fer
dir a l’escriptor anglès Charles MacKay, de visita a Nova York, que
“l’home sembla haver estat creat per consumir ostres”.

El llibre arrenca amb el viatge de l’explorador britànic Henry Hudson,
que a mitjan segle XVII, buscant una ruta fluvial fins a la Xina per
als holandesos a través del continent americà, va enfilar el riu que
separa Nova York de New Jersey, a l’oest de Manhattan, i que ara porta
el seu nom. Hudson i la seva tripulació van entrar en contacte amb els
‘lenape’, un poble indígena, que consumia tantes ostres que els
arqueòlegs van estar trobant dipòsits de milers de closques durant
anys mentre s’excavaven els fonaments dels gratacels de Manhattan.

Una troballa tan entretinguda com ben escrita.

Ahir dijous va ser el dia de l’art. Ens el vam passar al MoMA, on vaig
tenir la sensació que, davant una gran pintura, el temps s’atura. Et
plantes en front de “Les demoiselles d’Avignon” i podries ser al 1930
com ets al 2011, tot i que l’esperit d’una gran obra d’art pertany
indefectiblement a la seva època. Potser és aquest el sentit de l’art:
atrapar l’esperit d’un temps i superar-ne la caducitat, connectar-lo
amb el futur, amb el nostre desig d’eternitat.

Divendres ha començat calurós i solejat. Ideal per al nostre passeig
sota els ponts de Manhattan i de Brooklyn. Des del parc al costat del
riu ens plantejàvem les millors perspectives per veure el partit dels
Mets contra els Brewers. Hem arribat a les cinc de la tarda al City
Field sota un sol espatarrant. Hem vist com posaven les cerveses a
refredar, com començaven a coure ‘hot dogs’ i a fregir patates. Hem
vist l’entrenament dels dos equips i la lenta cerimonia d’allisar la
terra de les bases i de la zona de llençament, de regar-la i pintar
les ratlles…

I just a les 7 i cinc, quan tot era a punt per començar, els operaris
han començat a cobrir-ho tot amb un plàstic gegantí, mentre un vent
fred i desagradable ens canviava el calor per fred. La megafonia i les
pantalles gegants ens han convidat a refugiar-nos d’una encara
invisible tempesta, que només cinc minuts després ha esclatat amb
violència. I d’això fa dues hores. Des d’aleshores, públic i jugadors
esperem. No sé en quines circumstàncies s’acaba suspenent un partit de
beisbol. Aquí la gent segueix esperant pacientment amb una mena
d’assumida fatalitat. La majoria, si s’escau, podran venir d’aquí a
una setmana per recuperar el partit perdut. Nosaltres no. La pluja
segueix caient impertorbable.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil
Adela Farré