12:20h a l’aeroport de Newark. Escric offline, perquè en aquest aeroport, com a tots, la connexió a internet és un negoci i també, com comença a passar a tot arreu, connectar-se a una presa de llum es fa difícil. Aquí resulta encara més frustrant, perquè els endolls són a l’abast, però no tenen corrent.

Penso en el viatge que s’acaba i se’m fa difícil valorar la ciutat que deixem. Les ciutats les acabes coneixent quan hi vius, quan hi treballes, quan pots interactuar amb les persones que hi ha nascut i que l’estimen, i que t’expliquen les coses que no diuen els llibres ni els diaris, anècdotes de persones, racons amagats…

Nova York és tan gran que, sense aquesta guia íntima et quedes en la mera superfície, impressionat pels grans gratacels de Manhattan, seduït per l’ambient d’alguns carrers, expectant per la vitalitat cultural que s’endevina.

En aquest sentit és divertit llegir guies de NY on diversos barris competeixen per hostatjar els artistes de la ciutat. Si fa 50 anys aquest era el privilegi de Greenwich Village (que ara dóna la sensació de ser el territori d’aquells que el periodista i escriptor David Brooks va batejar com bobo’s, és a dir bourgeois bohemians), després han estat el Soho, Tribeca i, més cap aquí, sembla que Williamsburg, a Brooklyn. Em pregunto si NY segueix sent una referència per als artistes a nivell internacional. Segurament ho és per als americans, però els europeus semblen seduïts per ciutats com Berlin. I en aquest món global on vivim no sembla ja  que hi pugui haver un sol centre de referència, sinó més aviat nòduls d’una extensa xarxa.

El que és cert és que en una ciutat com aquesta poden convergir processos, idees i persones de tot arreu, per fer-hi junts coses noves. Tot i així, no és menys cert que els americans em semblen una mica massa concentrats en ells mateixos. Potser és una falsa impressió produïda pels comentaristes polítics de dretes, que abunden a mitjans com The Wall Street Journal, que ens perdonen la vida als europeus el mateix dia que The New York Times publica en portada que els hospitals nord-americans tenen un problema de manca de medicaments, que no poden subministrar a qui els necessita, tot i que de fet són el pacients qui se’ls paguen. És a dir, no és una manca de recursos, sinó de previsió. Algú es pot imaginar què passaria a casa nostra si la cobertura sanitària tingués aquestes mancances?

Apa, tornem cap a la decadent Europa.