Hi ha moments de la nostra vida en els quals quedem com atrapats en un cercle viciós. Sempre afrontem dificultats, perquè una vida activa genera contradiccions, cansament, situacions límit, i viure és tot allò que passa mentre intentem superar aquests esculls. Es un esforç que, normalment, ens fa millors. Ens fem més savis aprenent a superar les dificultats i els entrebancs, però també aprenem a ser més generosos i comprensius, a acceptar el punt de vista dels altres (fins i tot quan no el compartim), a posar-nos a la seva pell. O així hauria de ser, per ser una mica millors quan marxem que quan vam arribar.

Però hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós i donem voltes i més voltes a l’entorn de la mateixa foscor. Sabem que el món és allà fora, però no ens en sortim, no sabem trobar la porta, o simplement ens sentim tan cansats que no tenim esma ni per intentar-ho.

El perill de seguir massa temps dins del cercle és que acabis sent un autista, incapaç de dialogar amb la realitat.

I el més curiós és que som els éssers més ben preparats de la natura per trencar amb els hàbits, per arriscar-nos a trencar les normes i provar coses noves. Tenim la curiositat i la imaginació. Som capaços de pensar-nos i repensar-nos, de reinventar-nos, perquè tots podem ser alhora Eliza Doolittle i el Dr. Higgins jugant a Pygmalion. Només depèn de la nostra voluntat.

I malgrat aquestes capacitats, hi ha moments que ens quedem com atrapats en un cercle viciós, repetint una i altra vegada els mateixos errors.

De totes les equivocacions possibles, potser la pitjor de totes és la ceguesa, que també és, sovint, la reiteració d’una actitud malsana. No ser capaç de veure els propis errors és ser absolutament insensible a l’impacte de les pròpies accions, ser incapaç d’escoltar els altres i no saber adaptar-se a l’entorn i a les circumstàncies. Sembla com si la veu interior d’aquestes persones fos tan poderosa que els impossibiliti sentir res més. Per això sovint no només estan cegues i sordes, a més a més estan soles, perquè la comunicació i la convivència amb aquestes persones es fa impracticable.

He intentat pensar com és el cercle viciós en el qual han quedat atrapats els orbs. No és trist i fosc com el dels que queden atrapats en la por o en la tristesa. El seu és un cercle feliç: és la rotllana d’aquells cavallets de fira on ells segueixen jugant en el seu món perfecte, mentre els de fora cridem inútilment que potser ja fora hora que creixessin i assumissin les seves responsabilitats.