De vegades, camino pel carrer i et veig. Sé que no ets tu, que no pots ser tu, però projecto en aquell gest aparentment familiar, en aquell perfil distant, el meu desig de tenir-te a prop. Però sé molt bé com n’és de gran la distància que ens separa, que no és només física. Sempre he sabut que entre nosaltres hi havia un abisme que les nostres cançons travessaven, d’una banda a l’altra, com un fràgil pont de corda penjant. Sempre m’havia negat a mirar avall, perquè deixant a l’ombra el que ens separava podia fer-me la il·lusió que tots aquells entrebancs no existien, que no érem tant lluny l’un de l’altre.

Un foc abrusador il·lumina des de fa mesos el fons de l’avenc i sento com aquest s’eixampla una mica més cada dia, a mesura que s’omple dels records i les imatges que compartiu amb el món, tot cercant consol a la incomprensible, a l’insuportable pèrdua. Jo segueixo al meu lloc, jugant com sempre amb les paraules, buscant, com el vell alquimista, la fórmula que convertirà el plom en or —el plom de la ignorància en l’or de la saviesa; el plom del desencís en l’or de la felicitat. Jo segueixo aquí, però tu ets cada dia una mica més lluny, una mica més distant.

De tant en tant, no puc evitar-ho, miro avall i veig com compteu les llunes i, a mesura que s’acosta la dotzena, penso més i més en el sentit de les estranyes coincidències. Jo tampoc podré oblidar mai aquella data, perquè és la de l’aniversari de la meva filla. Tots dos portem una cicatriu —la meva al cos, la teva a l’ànima—, però la teva és de mort i la meva de vida: el negre i el blanc; la nit i el dia; el yan i el yin. És com si cadascun de nosaltres dos fos a una de les cares de la lluna, corrent, corrent corrent… sense tenir la més mínima opció a trobar-nos. Sento que les nostres vides porten càrregues de signe contrari, impossibles d’unir.

Tant de bo en el teu cantó de la lluna trobis un petit príncep que tingui cura d’una flor meravellosa que contingui els colors i les olors de totes les primaveres.