M’he quedat atrapada per la tamborinada que cau sobre Terrassa.
Semblava que només eren quatre gotes i que podria curar la pota del
meu cavall (el veterinari em renyaria, perquè, en realitat, va coix de
la mà esquerra) i marxar en 10 minuts. Però fa mitja hora que espero
que passi el xàfec, que em deixaria ben xopa a llarg dels cinc metres
escassos que em separen del box del Whisky.

Hi ha moments que sembla que afluixa, però aleshores, sobtadament, la
pluja torna créixer en intensitat. I em manté asseguda i expectant
davant de la finestra, esperant que s’allunyi la tempesta.

El mosso, calçat amb gruixudes botes (no és el meu cas) i armat de
paraigües, intenta aprofitar el temps, per bé que l’aiguat li ho posi
difícil. La pomada a la mà del meu cavall potser pot esperar, però jo
no vull moure’m de moment, perquè arribar fins al cotxe sense haver de
nedar em costarà una mica.

Atrapada i sense llibres, sense informes per llegir, perquè m’he
deixat el Kindle a casa. Això potser és el pitjor.

—

Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré