Hi ha dues menes d’actituds que porten irremisiblement al desastre en
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d’aquelles persones incapaces d’
“escoltar” el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva “veritat” que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d’uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.

En la seva versió mística i creativa, els “sords” poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l’Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).

L’altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N’hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l’aigua, que si s’estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.

Se m’acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.

—
Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré