Cartes a un amic distant (9)

Aquests dies penso molt en tu, per aquest mar tan blau i aquesta llum tan brillant que em recorda la de la teva terra, perquè tinc temps, molt més temps per pensar del que disposo normalment —cosa que, de vegades, per gent com jo resulta perillosa— i també perquè he llegit un llibre, Contra el viento del norte, de Daniel Glattauer, que et recomano, un llibre sobre amors virtuals i sobre estranyes coincidències que alteren la vida.

Feia dies que l’havia comprat i el guardava per les vacances, per llegir-lo amb tranquil·litat, però el vaig devorar en menys de 24 hores. No podia desenganxar-me de la conversa entre els dos protagonistes, que comença per casualitat a través d’un correu electrònic enviat per accident i que va creixent en intensitat i compromís, que s’alimenta igual de l’entusiasme que dels dubtes. És una història d’amistat, primer, i d’amor, després, a través de les paraules, que van teixint complicitats i despertant sentiments que ni el Leo ni l’Emma saben que poden sentir.

És una història que no té res a veure amb nosaltres, però que em fa pensar en nosaltres, perquè parla de sentiments profunds que no encaixen amb cap esquema convencional, perquè parla de missatges que superen la distància física i vital, perquè parla de persones que construeixen un món propi —“exterior”, en diuen— paral·lel a les seves vides “interiors”, que arriba a ser tan important per a elles que no hi poden renunciar ni quan senten que els resulta dolorós seguir-lo alimentant. Jo, amic distant, sovint em sento així: sé que hauria de deixar d’escriure aquestes cartes i de viatjar al centre dels meus somnis, d’on torno sempre com d’un viatge al fons del mar sense passar per la cambra de descompressió. Però em resulta extremadament difícil, perquè m’adono que els nostres escadussers contactes, per espaiats i curts que siguin, són els millors moments de la meva vida. Fins i tot ara, quan poc més puc fer que escoltar-te i mirar com lluites per superar el teu dolor.

És només una novel·la, però a Contra el viento del norte es dibuixa una relació que no es construeix a base d’amistats comunes i aficions compartides, on no hi ha un vincle social previ i on els protagonistes no parlen ni de pel·lícules ni de plans de vacances. Tot plegat és molt més subtil, té a veure més amb el com que amb el què i quan ho miro en perspectiva em fa sentir que els meus sentiments no són tan absurds com de vegades em semblen. Jo sovint m’he preguntat com puc estimar tant una persona que és tan lluny del meu món quotidià, però n’hi ha prou amb compartir una cançó que parla d’un jardí secret per sentir que hi ha alguna cosa que ens uneix per sobre de desenes de vides de distància. Per sobre de la làmina blanca, com de marbre, en la que s’ha convertit el mar que miro des de l’altra banda del mar que hi ha ara entre nosaltres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s