Miro el mar des de la Platja de la Marquesa, mentre el meu fill va i ve preparant la seva canya. Passa més temps en els preparatius que amb l'ham a l'aigua i em fa pensar amb aquestes il.lusions compartides per tanta i tanta gent (aquí al Delta a cada poble i quasi a cada casa hi ha una estelada) que no sé si podríem veure materialitzar-se amb el mateix entusiasme.

Diuen que el clam per la independència del proper 11 de setembre serà massiu, però estic segura que pocs compartim una mateixa idea de com podria ser aquesta Catalunya nova de la qual ens parlen. De fet, jo no me la sé imaginar. Ni tan sols sé si la vull. Al contrari d'altres, jo em sentia bé sent espanyola alhora que catalana, fins que els governs del PP, alguns “barons” del PSOE, El Mundo, la COPE i mitjans similars m'han espatllat el caràcter. Jo creia que era possible l'Espanya dels pobles, ara no crec ni que sigui possible Espanya (o almenys no una en la que la gent com jo, catalans i no catalans, ens puguem reconèixer).

Penso en aquestes coses mentre veig els veïns de pesca treure una bona orada del mar. Això anima el panorama i les expectatives del meu fill. Aquest cap de setmana llarg al Delta és un espai de trobada que he buscat per apropar-me a ell. No és fàcil, perquè el seu tarannà solitari i a voltes passiu aixeca moltes barreres al seu voltant. És un nen tímid que venç la timidesa amb un punt de cinisme i desdeny, més capaç d'expressar el seu desacord amb el que li proposes que de verbalitzar alternatives. Suposo que res que no facin altres adolescents, però no sé si les meves estratègies són les millors. La pesca és una de les poques coses capaces de mobilitzar el Lluís. Una orada seria una fantàstica ofrena als déus de l'amor mare-fill.

Enviat des del meu iPhone