La lluna m’empaita

Nit rera nit. Tant és si es nova i no la veig com si és plena i em mira. M’empaita. I jo no vull sortir de casa perquè no em segueixi. No vull que el desig de tocar-la se m’enredi pels cabells i per les cames com una heura arrossegadora. Vull dormir per oblidar-la i que l’escalfor del sol em besi la cara i esvaeixi el record de la lluna freda de mort.

Anuncis

3 thoughts on “La lluna m’empaita

  1. La lluna és un mirall màgic que reflecteix la nostra ànima. És de sucre, de cotó, de sang, de pedra, de gel… Té la textura i l'olor i el sabor dels nostres sentiments. La clau de tots els significats està sempre al fons dels nostres cors.

  2. No sé si entenc el sentit del post, però no veig per què cal associar necessàriament la lluna i la nit a la mort. O aquí hi ha unes claus ocultes que se m'escapen…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s