Amnistia Internacional em convida, a través d’una campanya electrònica, a escriure en la seva web sobre la dona o les dones que m’han inspirat, però jo prefereixo fer-ho aquí. El motiu de la pregunta és obvi avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Amnistia cita Rosa Parks i el seu gest contra l’apartheid nord-americà que la va convertir en símbol de la lluita pels drets civils, i cita Clara Campoamor, la gran defensora del dret al vot femení durant la Segona República i contra una altra dona, Victòria Kent, que s’hi va oposar perquè pensava, molt masculinament, que les dones no estaven preparades i es deixarien manipular pels seus confessors.

No és la primera vegada que em pregunten quina dona m’ha influït més, i indefectiblement la primera que em ve al cap sempre és la meva mare. I no perquè fos qui em va portar al món, que també, sinó perquè va ser ella qui em va transmetre, a través de cada paraula i cada gest, la convicció que valem el que sabem, i que l’única riquesa que realment val —l’única que jo mai podria tenir— era, és el coneixement. Quan la sentia lamentar-se per no haver tingut l’oportunitat d’estudiar més enllà de la primària, la seva em semblava una veu reivindicativa, no sobre la situació de la dona sinó contra la pobresa i la manca d’oportunitats de desenvolupament personal en la qual viuen els més pobres.

La meva mare creia fermament en el valor transformador del coneixement i ens animava a l’estudi. Ella creia també en el valor del compromís, en la responsabilitat de donar el millor de nosaltres mateixos, fins al final, quan ens impliquem en un projecte. I també ens va ensenyar que res del que tenim, tangible o intangible, ve donat, que tot ens ho hem de guanyar amb el nostre esforç, però això sí: el dret que t’has guanyat amb el teu treball, aquest és insubornable, no te’l pot prendre ningú.

Tot i que mentre va viure ens discutíem sovint, m’agraden els valors de la meva mare. Al seu record dedico aquesta humil entrada del Dia de la Dona.