Percepcions

Fa molt de temps que porto ulleres i, des de fa un parell d’anys, progressives; així que conec prou bé com són aquests curts períodes d’adaptació que cal passar quan et canvien la graduació. Però no m’havia trobat mai fent l’esforç d’acostumar-me a una graduació que, per error, m’havien augmentat massa. Més enllà del mal de cap, les molèsties als ulls i una certa sensació de vertigen, el que em va impactar (i em va fer adonar que alguna cosa no anava a l’hora) va ser que els objectes quotidians canviessin de forma: la pantalla de l’ordinador va deixar de ser un rectangle per a convertir-se en un trapezi, les paelles van deixar de ser rodones per a fer-se ovalades i jo tenia la impressió d’haver-me fet petita perquè totes les taules semblaven haver crescut del cantó on jo seia.

El que més espanta quan et passa una cosa així és que tot i que el teu cervell sap que les coses no tenen aquella forma, el teu cos reacciona al que veu, no al que sap. Tens la impressió d’estar tocant una taula inclinada, tot i que està tan plana o tan torta com sempre; i toques fora de lloc, perquè no saps calcular bé les distàncies.

L’anècdota m’ha fet pensar en les obsessions i les manies que es posen davant de la nostra vista i filtren la realitat com si fossin unes ulleres mal graduades. Idees que ens obsedeixen, temors i falses seguretats, prejudicis i desitjos, que no ens deixen veure les coses com són, sinó com voldríem que fossin o com ens fa por que siguin. Les ideologies també poden ser unes ulleres que distorsionen la realitat, i ho són sens dubte les més extremistes, tot i que en el camp de la política el que hi ha és molta hipocresia, i ja se sap que no hi ha ningú més cec que el que no vol veure. Però no vull parlar de política. Tot i que avui és un dia polític com pocs, un dia de reivindicació del dret a decidir en quina mena de societat volem viure.

Escric mentre miro la televisió i veig com es forma poc a poc la Via Catalana, i m’emociono observant aquest moviment cívic espectacular. Observo, esperant veure la meva filla i la meva germana, que es donaran la mà a 300 km de distància l’una de l’altra. M’emociono i, tot i que no ho havia vist així durant molt de temps, penso que avui la reivindicació de la independència és l’única via amb la que podem avançar cap a la Catalunya que volem; com estic convençuda que aquest procés estar cridat a ser un revulsiu per una Espanya que no ha aconseguit alliberar-se del llast de l’autoritarisme. La trista anècdota de la prohibició de la cadena humana al País Valencià és bona prova que més enllà de l’Ebre hi ha una malaltissa confusió entre poder polític i autoritat de quarter.

Estic aquí perquè estic enfeinada i exhausta pel projecte en el qual treballo —que més que unes ulleres mal graduades és com unes ulleres de cuir de les que porta el bestiar per no distreure’s mirant a dreta i esquerra— i no tinc ni temps per pensar en les velles obsessions. Però quan m’aturo un moment per escriure aquí i mirar totes les coses extraordinàries que passen al meu voltant, em dóna la impressió que m’he passat molt de temps mirant a través d’una lent —feta de sentiments i desitjos equívocs— que distorsionava la realitat. Potser és temps de tornar a mirar sense cap vidre.

Anuncis

One thought on “Percepcions

  1. M’alegra molt veure que les conviccions que un té poden evolucionar, si es té una ment oberta, i que l’esforç de tanta gent que lluita per la independència del nostre país serveixi perquè cada vegada més ciutadans s’afegeixin a la lluita fins a aconseguir la llibertat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s