Un fulgor indòmit a l’ànima

Un fulgor indòmit a l’ànima. Una urgència inexcusable a la sang. Un enyor etern…

La mirada perduda a l’infinit. El cos abocat al precipici. Els peus enredats amb les arrels de la vida, que allarguen les seves mans nuoses per subjectar les ànsies dels ícars que somnien esdevenir ocells.

Condemnats a la vida: benedicció i malefici. Extraviats en un somni de parets tobes i passadissos infinits, caminant cap a la fosca que no atenyem mai.

Un fulgor indòmit a l’ànima. Una força oculta, imparable. Un foc interior que devora les estàtues de sal i vivifica els cossos esgotats de tanta vida, de tant dolor. Una llum interior que il·lumina la vida dels qui s’estimen.

Anuncis

One thought on “Un fulgor indòmit a l’ànima

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s