Cada dia tinc un pensament per a tu. De vegades és un pensament lleuger, fugaç, a penes la carícia de l’aire que mouen les ales d’una papallona. De vegades és un pensament profund, intens, ferotge, i sento que m’hi puc perdre, com empassada per la muntanya, per la gola d’un avenc.

Tot caminant o conduint, em deixo portar per un joc infantil: busco en cotxes i cartells combinacions de tres números iguals  i, quan les veig, bufo. Em van ensenyar que calia demanar un desig, com quan apagues les espelmes d’un pastís. Però jo fa temps que bufo perquè l’aire vibri i mogui les ales de les papallones que viuen a prop teu. Vull creure que cada cop que bufo em dediques un pensament bonic, tant se val si és transparent com una gota d’aigua, subtil com el perfum de l’espígol, efímer com la rosada… i, per això, bufo i somric.

Hi ha tardes que els números no paren de ballar al meu voltant i, si cada pensament imaginat fos una nota, escriuríem amb elles una llarga cançó. M’acomodo en el somriure i penso en una cuina amb olor de magdalenes acabades de fer i en un porxo amb olor de pomes àcides. De vegades, la felicitat és just això: l’emoció secreta d’un sentiment contingut, d’un desig silenciat. Perquè tant se val si és un secret o un impossible, l’amor ens fa companyia, fins i tot quan té el regust amargant de la pèrdua.

Tinc pensaments per a tu, però s’amaguen entre bambolines, a la rebotiga d’aquest blog, resistint-se a veure la llum durant setmanes, de vegades mesos, esperant ben bé no sé què, potser la llum amable de la lluna plena, potser el so malenconiós d’un acordió.

Em sento petita, petita com una formiga, com un tèrmit. Arrossego un gra de sorra darrera un altre per construir una obra que és infinitament més gran que jo i em refugio en la meva laboriositat per no sentir-me perduda i aclaparada com un minúscul insecte en la immensitat de la sabana. Em refugio en la meva laboriositat per no tornar a donar voltes sobre les mateixes idees de tants escrits, aclaparada davant la immensitat d’una pàgina en blanc. Però no pots fugir eternament dels teus pensaments.

Penso en tu i m’esforço per imaginar-te feliç, tot i que sento el teu dolor en la distància. Sé que no podré fer mai res per consolar-te, però vull creure que si et dedico un somriure amb cada pensament, l’espai que hi ha entre nosaltres s’omplirà d’energia positiva. És infantil, com ho és bufar als números màgics, però cal posar molta voluntat per mantenir viu l’infant que tots portem a dins.

Fa tants dies que vaig amunt i avall amb aquesta carta que ara no sé com posar-li fi. Fa tants dies que vaig amunt i avall amb aquests pensaments que estic segura que em deixarien una profunda ferida si me’ls arrenquessin. Però qui sap si no acabaran volant com la pols, com les ales seques i desfetes de les papallones mortes.