És Nit de Reis, i el regal que jo voldria oferir-te no està en mans de cap mag, ni del més poderós dels bruixots. L’amor i el temps són els únics conjurs per a la malura que tu pateixes, són les úniques armes per enfrontar-se a la mort; l’amor que manté viu el record dels estimats i el temps que fa que l’amargant esdevingui agredolç i que l’alegria de les coses viscudes se sobreposi al dolor de la pèrdua.

Un dia se’m va acudir que el destí és com una successió de portes de les que nosaltres no tenim la clau. Cal trobar qui ens obri cada porta i cal travessar-la en el moment adient, perquè el poder de la seva màgia ens porti la felicitat. No sempre trobem la clau i, de vegades, a l’altra banda ens espera el dolor, però cal seguir caminant. De vegades duem a la butxaca la clau del destí d’altres persones i ni tan sols ho sabem.

Nit de Reis. Jo m’he demanat un sac de paraules per a construir frases capaces d’oferir-te consol, i un cofret d’inspiració per a composar-les amb encert i amb la força d’un conjur benèfic. Fa dies que tinc la sensació d’escriure com qui parla amb la boca seca. M’ofego després de cada frase i quasi bé no sé ni com continuar. Vull que els Reis em portin un llibre d’encanteris, per fer filtres d’amor i melmelada de desigs i groselles.