Muntanyes nevades

Des de la finestra de la meva habitació veig caure la neu i, quan s’aclareix una mica la boira, el poble que hi ha sobre la muntanya del davant, a l’altra banda de la vall. Neva des d’aquest matí i, poc a poc, tot el paisatge s’ha anat cobrint de blanc. Resultaria bucòlic si no fos una mica frustrant, perquè el que volíem aquests dies era esquiar. Avui calia posar cadenes per arribar fins a l’estació, a menys de 10 km, i les condicions a dalt eren prou dolentes com perquè em fes enrere de conduir sobre la neu, que em costa i em fa por.

Malgrat tot, el paisatge està preciós, com en un Nadal de conte. Els camps, els camins, les teulades i els arbres que veig des de la finestra acumulen ja 5 o 6 centímetres de neu, i els cavalls i les vaques s’han quedat immòbils com estàtues, esperant que passi el mal temps. Les volves blanques segueixen caient a poc a poc, i des de la comfortable escalfor de la casa penso en com n’havia de ser de dura la vida en aquestes terres en els temps del meu rebesavi Castellarnau i del meu rebesavi Cuberes.

Miro caure la neu i penso en el projecte de casa que tinc a pocs quilòmetres d’aquí i en el projecte de vida tant de temps ajornat. M’imagino a mi mateixa mirant caure les volves de neu des d’un altra finestra, en una casa semblant a aquesta, en un poble semblant a aquest, i em pregunto si no seria ja hora de posar fil a l’agulla i portar els somnis a prop de la realitat.

Sento que els meus rebesavis del Pallars i els avis de l’Alta Ribagorça s’inquieten dins de la tomba i em pregunten: Vols dir? I segurament tenen raó de mirar-s’ho amb un cert escepticisme. Però el que ells no saben és com m’enyoro de tenir un poblet nevat i un arbre i uns camps i unes vaques davant de la finestra, enlloc de tenir un pati de veïns, tres balconades, el pati d’una escola urbana, envoltada de filats de ferro i carrers plens de cotxes. I, de fet, em puc passar setmanes que el meu únic paisatge és la pantalla de l’ordinador i el veí del davant en el tren que em porta de Terrassa a Barcelona, però quan aixeques la vista, dóna gust veure alguna cosa que no sigui totxo i asfalt.

Per això, tots els caps de setmana m’escapo corrents a l’hípica casolana i familiar on viu el meu cavall i que sembla amagar-se de la ciutat que l’envolta. En sents els sorolls llunyans (el tren, les motos, els cotxes…), però a la pista o passejant, pots arribar-te a imaginar a quilòmetres de distància.

Aquí al Pallars hi ha, n’estic segura, totes les coses que m’agraden per viure-hi a prop, estiu i hivern, però posar en marxa un nou pla de vida requereix un esforç que només algunes persones són capaces d’assumir. No sé si sóc una d’elles.

Anuncis

One thought on “Muntanyes nevades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s