Allò que se’m fa pesat de viatjar –les hores d’espera a estacions i aeroports– és també una part de l’encant de l’aventura del viatge. Aquestes estones “perdudes” sense necessitat d’excuses són moments ideals per escriure aquí, i per fer-ho a partir de l’observació de les persones que t’acompanyen fortuïtament.

En aquest vol cap a Colòmbia que sóc a punt d’agafar –un directe Barcelona-Bogotà–, tinc la impressió que la majoria dels viatgers són colombians. Bastanta gent jove. Homes i dones sols, de mitjana edat, ben vestits, alguns amb bosses de les botigues de l’aeroport, potser regals apressats d’última hora…

Escolto, sense arribar a sentir les paraules, l’accent suau del seu castellà càlid. Un grup, allà al fons, té el “look” del personal d’ONG.

Comença l’embarcament i caldrà anar plegant. Estic prou endavant com per ser dels últims a pujar a l’avió. M’esperen quasi 12 hores de viatge i no cal estressar-se. M’he comprat dos e-books d’autors colombians (entre crònica i literatura) per anar-me ambientant. Us ho aniré explicant durant la setmana.