Fa uns dies, mentre esmorzava, vaig sentir a la radio una interessant versió de My Favourite Things a càrrec d’un quintet encapçalat pel cellista Yo-Yo Ma i integrat per Chris Botti (trompeta), Romero Lumbabo (guitarra), Billy Childs (piano), Robert Hurst (baix) i Billy Kilson (bateria). La peça, inclosa al disc Yo-Yo Ma & Friends. Songs of Joy & Peace, és una nova versió jazzística de la cançó creada el 1959 per Rodgers i Hammerstein per al muntatge teatral The Sound of Music. Aquesta es va fer molt popular a rel de la la versió cinematogràfica de l’obra (estrenada el 1963 i coneguda a Espanya com Sonrisas y lágrimas), interpretada per Julie Andrews, però ja dos anys abans la versió que en va fer John Coltrane la va convertir en un inexcusable referent de la història del jazz.

Yo-Yo Ma, un contrabaixista de formació clàssica, que en l’esmentat disc igual versiona nadales irlandeses i gallegues que estàndards com My One and Only Love, fa una versió molt més tova de la peça, que Coltrane, amb l’ajut imprescindible del pianista McCoy Tyner,  va convertir en una mena d’obsessiva dansa dervix, explorant amb el seu soprano sonoritats i cadències de la música índia. Tanmateix, la proposta de Yo-Yo Ma és d’una gran bellesa i la trompeta de Botti evoca indefectiblement el lirisme sense vibrato de Miles Davis.

Cal seguir fent versions de My Favourite Things. Encara que sembli absurd, tinc l’íntima convicció que les cançons positives milloren el món, i aquesta ho és de positiva. Recordo haver-la cantant el dia que va néixer el meu fill, mentre esperàvem que ens pugessin a l’habitació i ell dormia plàcidament sobre el meu pit, i recordo haver tingut el pensament que cantant-li aquesta cançó li faria notar quant l’estimava, que ja formava part dels petits tresors de la meva vida: oques salvatges amb reflexos de llum de lluna a les ales, volves de neu sobre el nas i els ulls, nenes boniques amb vestits blancs, pastissos de poma i guants calentets per als hiverns platejats…

Tarda de diumenge melangiosa.