Avui hem portat el nostre Whisky a la seva nova casa a la muntanya, a ARRE – La Xaquima, a Masos de Llimiana, al Pallars Jussà. Allà estarà amb d’altres cavalls que, com ell, a causa d’una lesió o de l’edat, han de deixar l’exercici actiu i necessiten espai obert i una vida tranquil·la. Tot i que sé que estarà molt bé a la seva nova casa i amb els seus nous companys, no puc evitar sentir una indefinible tristesa.

Aquesta tarda he replegat un munt de fotografies d’aquest darrer any, i veient-lo entrenar a la pista amb la meva filla i participant als concursos fa només alguns mesos, he recordat les satisfaccions que ens ha donat, i tot el que hem après amb ell, la seva simpatia, la seva noblesa. Sé que, encara que tingui altres cavalls, sempre enyoraré la seva intel·ligència, la seva voluntat d’agradar, la seva capacitat d’aprendre.

Al camp, amb la seva nova “família”, segur que la inflamació crònica de la seva ma esquerra s’alleujarà. Podrà pasturar pels prats de l’hípica en lloc de passar la major part del dia en un box i sortir unes hores al paddock. Serà feliç i jo ho seré de saber-ho, però enyoraré veure’l moure el cap amunt i avall quan li preguntava si volia pastanagues (no us ho havia dit, que sabia parlar?).

Diuen alguns que no has de posar massa afecte en un cavall, perquè és normal haver-lo de canviar, perquè es fan massa vells per a l’esport, a causa d’una malaltia o d’una lesió, com en aquest cas, o perquè tu evoluciones com a genet i vols tenir un cavall que segueixi aprenent amb tu. Però jo m’havia fet la il·lusió que el Whisky seria amb nosaltres fins que fos molt vellet. No ha pogut ser, però el seguirem estimant com l’amic insubstituïble que és.

Ah, i si voleu ajudar als cavalls que ho necessiten, feu-vos socis de La Xaquima. Fan una feina molt maca!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.