Beisbol i art

Des de la finestra de l’hotel de San Diego on sóc ara tinc la impressió de poder tocar les graderies de l’estadi Petco només estirant la mà. Ahir a la tarda jugaven els San Diego Padres contra Los Angeles Dodgers i hores abans que comencés el partit, l’estadi i tot l’entorn ja eren a vessar. L’ascensor de l’hotel no parava de vomitar grups d’angelinos que havien vingut a donar suport al seu equip i que van decidir fer nit aquí, perquè un partit de beisbol se sap quan comença, però no quan acaba. Les nou entrades es poden jugar en menys de tres hores o en prop de quatre, i divendres, que es va jugar el primer dels dos partits entre aquests equips, l’estadi no es va buidar fins prop de les onze de la nit, tot i haver començat a les 19:15h.

El beisbol és l’esport popular de masses aquí (tot i el pes del futbol americà i del bàsquet). Es juga en família, es veu en família i s’hi va en família, amb tots els components vestits de cap a peus amb els seus colors.

Abans de sentir els altaveus de l’estadi, vaig aprofitar unes hores lliures per caminar per San Diego i arribar fins al Parc Balboa, on s’apleguen diversos museus i d’altres atraccions per a visitants i ciutadans, des del parc zoològic fins a estadis esportius. Els museus —Museum of the Man, The San Diego Museum of Art, Mingei International Museum, Tinken Museum of Art, Museu d’Història Natural, entre altres— estan majoritàriament instal·lats als edificis historiats que queden encara dempeus dels que es van construir el 1915 per a l’Exposició Panamà-Califòrnia. Són imitacions del Barroc espanyol, que evoquen el passat colonial de Califòrnia i del comptat de San Diego, que fins al 1821 va ser territori espanyol, abans de convertir-se primer en part de Mèxic i, a partir de 1848, en part dels Estats Units.

A Balboa he visitat el Tinken Museum, que aplega una petita col·lecció d’art europeu i americà, des dels segle XIV al XX, de la Fundació Putman, i aquests dies també una mostra temporal del futurista rus El Lissitzky (1890-1941), i també el San Diego Museum of Art (SDMART), que té una molt interessant i diversa col·lecció (art del segle XX, impressionisme, Renaixement, art americà del XVIII i XIX, art asiàtic de Xina, Corea i Japó…), però que a més aquests dies acull una exposició temporal sobre Sorolla i els Estats Units.

marini
‘idea per al genet’, de Marini, davant una obra de Frank Stella

Tot i les seves petites dimensions, el SDMART exposa algunes peces impressionants i obres representatives d’alguns dels millors artistes de la història de l’art: Tintoretto, Veronese, Giorgione, El Greco, Goya, Sánchez Cotán, Corot, Renoir, Rodin, Modigliani, Diego Rivera, Dubuffet, Braque, Miró, Dalí, Stella… A mi em van agradar especialment un Maurice Vlamick de la secció impressionista (Poble amb esglesia, 1010). A la mateixa sala, una vista del Sena de Raoul Dufy (1904) em va fer pensar que per una obra com aquella o com la Dona pentinant-se el cabell (1907), de Pierre-Auguste Renoir, al meu amic Ignasi li hagués pagat la pena viatjar fins aquí. Moltes obres de la secció d’art modern i contemporani em van semblar precioses, però em van agradar especialment l’Aqueducte (1918) de Diego de Rivera, Purple Hills (1935), de Georgia O’Keeffe, i la impressionant Idea per al genet (1955), de Marino Marini.

La major part de la visita la vaig passar, però, a l’exposició que narra la relació de Sorolla amb els Estats Units, una relació que va començar el 1893, quan el pintor valencià va obtenir un guardó a l’Exposició Mundial Colombina de Chicago i que el 1900, després d’un altre premi a l’exposició UNiversal de París, es va consolidar, en convidat a exposar a la Hispanic Society de Nova York pel filantrop i milionari  Archer Milton Huntington. No deixa de tenir certa gràcia que hagi hagut d’anar a San Diego per a descobrir els guaches que Sorolla va pintar el 1911 des de la finestra de la seva habitació a l’Hotel Savoy, unes peces que es conserven al Museu Sorolla de Madrid i que a mi em semblen el més interessant de la mostra. Són apunts fets en color o només amb pintura blanca i negra sobre paper ocre (que aprofitava dels emprats llavors per doblegar les camises) del carrer 59 o del proper Central Park, de pinzellades ràpides i vibrants. Genials.

Sorolla és un mestre de la llum i la composició, amb una primera època de marcada preocupació social (¡Otra Margarita! [1892], ¡Triste herencia! [1900]) que després queda relegada per una pintura més festiva, d’escenes més bucòliques arran de mar, o per retrats per encàrrec. Sorolla captava com ningú la llum del mar Mediterrani i era un treballador incansable que estudiava en desenes d’esbossos el moviment fins a trobar el dinamisme exacte que volia imprimir a l’obra, però mirant els seus carrers de Toledo no vaig poder evitar pensar en algunes obres de Gimeno i preguntar-me quina podria ser avui l’apreciació de la seva obra si enlloc de viure marginat i en la pobresa hagués trobat un mecenes americà.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s