Ha mort la Roser, i un altre cop he sentit aquesta ràbia sorda i impotent per la mort d’algú tan jove, una mort injusta, inexplicable. Se m’han omplert els ulls de llàgrimes i he recordat haver tingut el mateix sentiment d’absurda injustícia quan vaig conèixer la seva malaltia, fa tres anys.

L’hem vist lluitar incansablement, aferrant-se a la vida a través del seu art, que era un art que volia descobrir la màgia oculta en la vida quotidiana, el tresor del sentit en els objectes abandonats. La Roser cosia amb fils de talent i amb la tela forta de la seva voluntat indomable. Creia en la creació que sorgeix de la conversa i l’amistat al voltant d’una taula i d’unes tasses de te. Era integradora i franca, fiable i compromesa, plena d’idees i capaç d’impulsar la creació d’altres artistes i quedar-se ella un pas enrera.

Em sento una privilegiada per haver-la conegut i haver estat al capdavant d’Amics quan ella hi va plantar el seu laboratori creatiu. Tant de bo hagués pogut fer més per ella i els seus projectes. Tant de bo l’hagués sabut protegir millor de les mesquineses. Tant de bo mai hagués hagut d’escriure aquest comiat.

Em sento molt trista perquè la Roser en ha deixat, i era massa jove, massa artista, massa bona persona per morir. T’enyorarem!