Elogi dels amors impossibles

Els amors perfectes són com les utopies polítiques: el somni d’una vida ideal viscuda per persones extraordinàries, en un entorn just i amable.

L’home dels meus somnis viu a l’illa de Thomas More, perquè allà hi ha pau i felicitat, treball i educació per a tothom i ja no cal posseir res, perquè tot és de tots. L’home dels meus somnis viu allí, perquè, com la societat d’Utopia, ell és perfecte: sempre em somriu, mostrant la felicitat d’estimar-me; m’escolta quan li parlo del que m’interessa, i comparteix amb mi les seves alegries i les seves penes; el seu cos és càlid, els seus braços forts i els seus besos dolços. Ho són ara i ho seguiran sent eternament, perquè aquest amor té la perfecció de les utopies: és inabastable. No s’emblanquinarà amb el polsim del temps, no s’esquarterarà estès al sol i serena de la quotidianitat, les tempestes de la convivència no l’arrossegaran riera avall.

Sempre he pensat que, d’una forma o altra, tots guardem al cor un amor perfecte. Per la majoria és una utopia, allò que hauria pogut ser si… Només uns pocs tenen la sort d’haver-lo trobat i haver-lo viscut, si més no per un temps.

No sé com ho viuen d’altres, però, a mi, el meu amor impossible m’il·lumina i m’inspira. M’ajuda a escriure aquests pensaments (im)prescindibles i en les tardes melangioses, em fa sentir acompanyada. Un romanticisme malatís, em direu. Potser sí.

D’altres somnien en utopies bucòliques: un país lliure i civilitzat, amb el pensament orientat al nord i el cor càlid com el sud. Molts voldríem creure en aquest somni, tot i que un entorn ombrívol s’entesta en aixecar barreres al diàleg, que és l’únic camí perquè la realitat s’apropi a les utopies. Però si més no, tot aquest procés ha servit per sacsejar les posicions acomodatícies i fer-nos pensar en quina mena de país i de societat volem viure. Pel camí han caigut algunes fites i alguns falsos herois (que ja era hora que caiguessin, perquè ja feia estona que tocava). De tant en tant cal fer bogada i espolsar els matalassos.

No sé què en sortirà del xoc entre l’utopia catalana i el penós immobilisme celtíber, però crec que sort en tenim dels amors impossibles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s