Estic volant cap a Filadèlfia i penso en els dolors inconsolables. Fa temps vaig començar a escriure una història sobre persones que arrossegaven ferides tan fondes que se’ls feia difícil estimar altre cop. Però els meus personatges acabaven trobant el seu camí. Almenys alguns d’ells. 

La moral de la meva història era que en el jardí de l’amor hi poden viure roses de molt diferent color. Però mentre viatjo cap a Amèrica i penso en el dolor inconsolable, m’adono que la meva història feia trampa, perquè li regalava als meus personatges l’oportunitat d’un oblit temporal. 

La vida real no et deixa fer trampa. Has d’aprendre a sobreviure al teu dolor i, amb sort, aprendre a ser una persona nova amb un cor molt més gran, per poder-hi deixar entrar altres persones. 

La dita popular fa que el temps ho cura tot, però això no és cert. Hi ha ferides de les que no podem ni ens volem curar. Cicatritzen superficialment, però el dolor queda, i notem la seva mossegada roent cada cop que la vida i el pas ineluctable del temps ens atrapen en el cercle cruel de la memòria. I quan la urpa ja no esgarrapa tan fort, queda una profunda i insondable tristesa. 

Estic arribant a Filadèlfia i dono voltes a aquest text que he començat al sortir, poc després de felicitar la meva filla pel seu vintè aniversari. Quantes coses han passat en aquests 20 anys! La majoria inimaginables per mi llavors. I potser les més estranyes de totes les relacionades amb els sentiments. Tenia una idea molt clara de com i amb qui volia viure la resta de la meva vida, però després tot se’n va en orris. 

La vida no és mai com imaginem que serà.