Una gota de silenci

Visc amagada en un silenci que és com una gota d’aigua suspesa en l’extrem d’una fulla. El meu silenci vibra amb la tremolor de la branca agitada per l’aire; absorbeix la llum i la descompon en colors brillants: groc, vermell, morat, blau, verd…

Minúscula, microscòpica, tanco els ulls i m’enfonso en el meu silenci líquid que s’empassa totes les paraules. Com un peix, obro i tanco la boca, en un gest totalment mut, i ja no sóc només silenciosa, sinó també transparent. El món mira a través meu sense advertir-me i jo ja no miro el món, sinó el seu reflex brillant sobre el mirall titil·lant que és la tensa superfície de la meva gota d’aigua.

Amagada dins de la meva gota de silenci tinc una estranya sensació de felicitat. Tanco els ulls i dins la meva gota hi entra el món sencer.

Vaig escriure aquestes paraules la nit de Cap d’Any. Volia explicar-vos, explicar-me, el meu llarg silenci. Però un cop més em vaig quedar arraulida dins del meu refugi sord, un espai on les paraules del món només hi arriben com un murmuri llunyà, com una fressa de vegades inquietant, però molt més sovint només incòmoda.

L’escriptura —ja ho va dir Bajtín— sempre és un diàleg amb d’altres textos que van ser abans i amb els altres que vindran després. Però aquest brunzir que m’envolta no té veu, no té subjectes, verbs i predicats, no té preguntes que necessitin resposta, no té respostes que m’obliguin a pensar quin interrogant va generar-les. Potser és que d’estar tant de temps amagada en la meva gota d’aigua silenciosa al meu cor li han sortit escates dures, com les d’un gran peix d’ulls esbatanats i reflexos irisats.

Les paraules es queden atrapades dins dels cors endurits, perquè és sempre per amor que escrivim. Amor per les persones les històries de les quals descobrim o imaginem, amor per al país que cartografiem amb versos o amb fins mesuraments dialèctics, passió per aquella disciplina que reinventem amb la nostra prosa, devoció per aquell amant recordat, o qui sap si només imaginat, en les rimes dels nostres poemes…

I el meu cor eixut ha perdut la veu.

Estiro la mà fins a tocar la paret líquida de la meva bombolla de silenci. Sé que només fa falta una petita pressió, tan lleu com la que cal per prémer l’Enter del meu teclat. Quan faci això, la fràgil paret de la meva gota d’aigua esclatarà i les meves paraules brollaran fins a vosaltres.

Qui sap, potser aquesta gota humil s’unirà a les aigües salvatges d’un gran riu i, ja part de la gran corrent, podrà arrencar les dures escates que ofeguen el meu cor. Potser quan la gota esclati, el torrent de paraules tornarà a tenir sentit, les frases substituiran el brunzit i llavors podré trobar les preguntes per als pensaments esparsos que són respostes sense saber-ho, i formular les preguntes de les que m’amago fa temps perquè em fa por la resposta. ♦