Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà.

Mentre deixava enrere el grup em preguntava: què és una ciutat per a un turista? Tenen algun sentit per a un holandès o una nord-americana les bigarrades formes gaudinianes? Pensen, com jo, en una fantàstica versió de la casa de Hansel i Gretel quan miren la Casa Batlló? Barcelona és per a ells alguna cosa més que una escenografia fantàstica?

Suant Passeig de Gràcia amunt, em sentia estranya entre tants estrangers i em preguntava què és una ciutat pels que hi vivim. Ells, els turistes només veuen els edificis, sense la vida, sense l’ànima d’un passat que els dóna sentit i l’expectativa d’un futur; nosaltres, acostumats com hi estem, ja no veiem els edificis, anem de porta a porta, sense aixecar la vista, sense tenir plena consciència d’on som realment. Vivim dins de les nostres circumstàncies, i els nostres mapes són més emocionals que geogràfics.

Penso en què és una ciutat i sento el desig de llegir de nou Vitruvi. Em pregunto si, com proposava l’arquitecte romà al primer llibre del seu famós tractat, quan es va traçar l’Eixample es va evitar “fer coincidir els carrers amb la direcció dels vents, els quals, si són freds, enutgen, si són càlids, vicien i, si són humits, perjudiquen”, com passava a Mitelene, a l’illa de Lesbos, on explica Vitruvi que la gent emmalaltia quan bufava migjorn, tossia amb el mestral i es glaçava amb la tramuntana.

M’he saltat els preceptes i les recomanacions per a la construcció dels temples —com la que diu que el de Mart ha d’estar fora muralles, per evitar que la seva proximitat faci esclatar la discòrdia entre els ciutadans i, ben al contrari, protegeixi la ciutat dels enemics armats—, però m’he entretingut, en canvi, en la història de la construcció d’Halicarnàs pel rei Mausol i la llegenda que atribuïa la capacitat de provocar l’engrescament amorós a la seva font de Salmaris.

Diu Vitruvi —resumint— que no era màgia sinó comerç: “…algú de la colònia per fer negoci va instal·lar una botiga amb tota mena d’articles a la vora d’aquesta font, a causa de la bondat de les seves aigües i així, amb la seva explotació, anava seduint aquells bàrbars. De primer baixaren aïlladament i acudien a fer-hi reunions, [no us sona a turisme d’empresa?] amb la qual cosa canviaven els seus costums ferotges i cruels i s’anaven adaptant als hàbits i a la suavitat dels grecs. Per tant, aquesta aigua va assolir aital fama (…) perquè havia suavitzat els esperits bàrbars gràcies als encisos de la civilització.”

La història d’Halicarnàs, a més de bàrbars seduïts pels encisos de la civilització en forma de botigueta de souvenirs, té altres punts de contacte amb Barcelona, com el trasbals que va suposar l’arribada al poder d’Artemísia —vídua de Mausol—, que va ser atacada pels soldats de Rodes “indignats pel fet que una dona exercís el poder sobre les ciutats de tota la Cària”. No hi ha gaires grans capitals governades per dones, ni fa 25 segles ni ara, però no acabo de tenir clar si Ada Colau té les capacitats estratègiques d’Artemísia, que amb una estratagema va aconseguir exterminar els atacants i, fent servir les naus enemigues com a cavall de Troia, va conquerir Rodes.

Artemísia va fer construir una de les set meravelles del món antic: la tomba per al seu marit —i germà— Mausol, conegut com el Mausoleu d’Halicarnàs, deixant-nos en herència el seu nom com a denominació genèrica dels monuments funeraris. Alguns creuen que si no s’atura el turisme massiu, aquest acabarà per destruir l’esperit de Barcelona, convertint-la en mer atrezzo, en un mausoleu per a les emocions i la memòria. ♦