Reflexos tornassolats

He abocat una mica de sabó de rentar plats sobre la planxa bruta i, en deixar l’ampolla, amb més força de la que calia segurament, el cop sobre el marbre ha fet saltar desenes de petites bombolles iridescents que han estat uns minuts flotant en l’aire, per caure després lentament cap a l’aigüera. Mirant-les, m’han vingut al cap dues paraules, i he hagut de córrer a agafar el mòbil per comprovar que no m’estava inventant aquells reflexos tornassolats tot manllevant les paraules del castellà. Però el tornassol es diu així en català, tant la planta (Chrozophora tinctoria) com la tintura que se n’obté i que es fa servir com a indicador de pH, perquè el seu color violeta es torna vermell-taronja en contacte amb productes àcids. Sembla que és per això que se’n diu tornassol de la propietat d’algunes teles, papers o cristalls de canviar de color segons la inclinació de la llum.

He tornat a picar l’ampolla de plàstic contra el marbre, però només he sigut capaç de fer saltar una bombolla a l’aire, i mentre mirava els seus reflexos tornassolats m’ha vingut al cap la frase d’aquella amiga meva editora que em va dir, amb més petulància que seny, que el català és una llengua “de segona”, que li manquen registres. Quan em quedo penjada en un dubte com el de tornassol, en expressions que he sentit o llegit sovint en castellà, però que no recordo si tenen translació o traducció en català, em pregunto si el que és de segona no és la nostra vida, la dels parlants del català, per als quals, es digui el que es digui, és força difícil viure plenament tots els registres de la realitat en català.

De vegades, els catalans ens sentim amb la nostra llengua com el Jaromil de La vida és lluny d’aquí, de Milan Kundera, que deixa passar l’oportunitat eròtica més important de la seva vida perquè li fa vergonya despullar-se i mostrar els lletgíssims calçotets que porta, els únics que es poden comprar en el règim comunista en el qual viu. A Internet hi ha milers de perfils, a tota mena de portals, escrits en castellà, perquè molts catalans i catalanes no gosen mostrar les seves limitades habilitats lingüístiques amb la seva llengua materna, com si portessin bruta la roba interior. Però és que 2,5 milions de catalans —un terç de la població—, que tenim més de 50 anys, no només no vam estudiar en català, ni tan sols vam tenir una assignatura de la nostra llengua a la primària. Som quasi autodidactes i, tanmateix, tossuts, molt tossuts.

A moltes empreses, els documents s’escriuen en castellà, perquè així ens estalviem d’haver de traduir papers o fer-ne dues versions; tant és que a Barcelona hi treballin un miler de persones i a les delegacions de la resta de l’Estat alguns centenars. I tant és que el Termcat porti 30 anys de tasca terminològica, el tòpic vol que es digui que és difícil, si no impossible, fer textos tècnics en català. Això sí, si busques Termcat a Google, encara que ho facis des d’un ordinador situat geogràficament a Catalunya, el sistema et dona com a primera resposta la pàgina de presentació en castellà!!!!!! De fet, Google, tan llest ell, capaç de personalitzar la publicitat que et mostra en funció de la teva navegació prèvia, sempre contesta prioritzant les respostes en castellà, encara que consultis tossudament el DIEC o Enciclopèdia Catalana dues de cada tres vegades que obres l’ordinador, i ja et connectis des de Terrassa o des de Ripoll.

Al diccionari, us ho asseguro, les paraules hi són totes, però potser si que als parlants ens falten registres, perquè potser encara hi ha coses que no les sabem (o no les podem) expressar en català. Els editors, aquests que ens tenen per parlants d’una llengua de segona, tampoc hi ajuden gaire. La història de Jaromil, escrita per Kundera el 1969, es va traduir al castellà el 1972 (La vida está en otra parte), però no va haver-hi versió catalana fins al 1996 (traduïda com L’edat lírica). L’any passat Tusquets va reeditar les dues versions. Però hi ha molts llibres que mai tindran una versió en català. Som un mercat petit, que treu el nas al mig del territori comercial d’una llengua de quasi 500 milions de parlants, així que tot vol molt d’esforç i tossuderia. Resiliència. O com va dir algú: paciència, perseverança i perspectiva.

S’ha fet de nit i ja no hi ha bombolles amb reflexos irisats flotant per l’aire. Rellegeixo l’escrit i veig que és lluny de la transparència poètica d’altres entrades. És com un estossec provocat per la gran polseguera que ha fet l’aire força irrespirable en els darrers temps. Una gran tempesta de sorra que ens encega i deforma el perfil de les coses i els fets. Uns temps on demanar calma es por convertir en clamar demandes i on les violències potencials d’uns semblen més punibles que la violència efectiva d’altres. I quan sents a uns i altres parlar dels catalans i catalanes, sembla que es refereixin als habitants de dos planetes diferents.

Ja ho veieu, en lloc de tenir registres diferents tenim realitats paral·leles. ♦