Entre l’espill blau i el vellut verd

He tornat al Delta, a buscar un tros d’ànima que se’m va quedar presa entre les fustes eixorques d’un barca esventrada i oblidada en un aiguamoll.

Hi he tornat en primavera,  i m’han enlluernat els reflexos titil·lants dels espills blaus que ens rebien, a banda i banda del camí, fent-nos sentir que el món s’havia girat cap per avall i que caminàvem pel cel. Pels senders, entre els arrossars negats d’aigua de vida, només s’escoltava el brunzir dels insectes i el repic sec dels cascs dels nostres cavalls i, allà lluny, una màquina fosca i gegantina seguia els homes menuts —com un Gulliver encantat pels homenets de Liliput— que la duien de camí en camí i de camp en camp per plantar la vida sota l’espill blau.

En primavera, el Delta és un horitzó infinit d’aigua soma, un mirall que reflecteix el blau del cel i es fon, en la llunyana línia de l’horitzó, amb el blau del mar; un espill tou que vibra com la corda d’una guitarra que toquessin els déus. 

Vaig mirar amb cura a la vora de les sèquies i sota les ales esteses dels agrons i els martinets que aixecaven el vol des de La Tancada, però no vaig saber trobar enlloc el pedaç esfilagarçat de la meva ànima. Vaig ensenyar al meu cavall a jugar amb les onades, a perdre la por del xiuxiueig de la sorra, que canta la cançó incansable del que vol marxar, marxar, marxa., marx.., mar…, ma…. m….. de la platja, però que sempre torna donant tombarelles. I mentre jugàvem, buscava, sense fortuna, el meu bocí perdut d’ànima entre l’escuma, per acabar trobant-hi només el reflex irisat de la felicitat dels que s’estimen a la vora del mar.

He tornat al Delta quan l’estiu l’havia convertit en un tapís de vellut verd, que s’ondulava voluptuós seguint el ritme marcat per la marinada, que feia ballar també els homes invisibles que s’amaguen dins les camises penjades als marges dels camps. Per ajudar els espanta-ocells sense farsa, llargues cintes daurades voleiaven a l’extrem d’estaques clavades com una agulla de cosir en mig del vellut verd, i explicaven la història increible de la geganta que havia deixat a mig fer el brodat del vestit dels diumenges per sortir corrents a preparar un arròs a l’ombra del Far de Buda.

Vaig seguir el camí de la geganta, de les seves grans petxades sobre els llims del Delta —que els nostres avant-passats, ignorants o potser temerosos de la màgia, van anomenar senzillament L’Encanyissada i La Tancada— i em vaig deixar hipnotitzar pel vol dels espiadimonis vermells, grocs, blaus… I llavors la vaig veure.

Havia deixat la bicicleta ajeguda a la vora del camí per enfilar-me al mirador de fusta. Observava els ocells més enllà del sosar quan vaig sentir el llampec d’una certesa. Les fulles verdes de la salicòrnia m’explicaven una història que jo ja savia, però que vivia amagada de la meva consciència. Em vaig imaginar que als meus peus els creixien arrels —fortes com un mestral fred, com l’amor immarcescible d’una mare—, que travessaven el sol de fusta i es clavaven a la sorra. Vaig imaginar-me que la sal omplia les meves venes i que el vent m’arrencava els cavells i la roba, vaig sentir que em banyava la llum lletosa de la lluna i que m’abrusava el sol, i llavors vaig saber que un bocí de la meva ánima havia fet arrels en aquesta terra i que ja no en podrà marxar mai.

He vist un sosar verd que esdevindrà marró i potser violeta quan arribi la tardor. He après una cançó que parla d’oliveres i de mariners. I he deixat un tros del meu cor enterrat a la sorra com a penyora per una terra que m’ha donat amics i alegria. ◾️