Edat

L’altre dia vaig riure veient com el personatge d’Isabella Rosellini a Late bloomers (Tres cops vint anys, a les nostres pantalles), de Julie Gavras, s’empipava quan li cedien el seient a l’autobús, perquè la feia sentir vella. Dimecres, al tren, un home gran em va demanar —amb no gaire amabilitat, per cert— que li cedís el meu seient a la zona reservada per a viatgers amb necessitats especials, i va fer que em preguntés si semblo més jove del que sóc.

No és que em sàpiga greu cedir el seient a qui ho necessita: per això són. Però és que per a mi resultava evident que jo no era ni de lluny la més jove —o la menys “necessitada” de seient— dels vuit passatgers que ocupàvem la zona. Al final, tanmateix, potser només és que jo seia a la part exterior i li resultava més fàcil ocupar el meu lloc.

Per què no ho va demanar a l’home de la meva dreta, a l’altra banda del passadís, òbviament una desena d’anys més jove que jo malgrat els seus cabells blancs? Ves a saber. Potser li feia respecte (ja se sap que alguns s’atreveixen més amb les dones) o potser sí que li vaig semblar més jove. En qualsevol cas, el meu veí tampoc va fer cap gest d’aquells que abans eren norma als llibres d’urbanitat.

El gest el va fer un altre home —aquell que un moment abans s’emmirallava al mòbil i es pentinava amb els dits, preparant-se per una topada amb un subordinat que va anunciar de manera estentòria pel telèfon—, però bàsicament perquè baixava a l’estació següent. Amabilitat justeta.

Però més enllà de la urbanitat, l’anècdota em va fer pensar en això de fer-se gran.

La pel·lícula de Gavras és molt divertida perquè posa en evidència les contradiccions entre el que la societat i els convencionalismes esperen de i ofereixen a la gent a mesura que es va fent gran, i els conflictes interiors que poden generar. Posar una barra per no caure al sortir o entrar a la banyera i comprar un telèfon amb tecles i números enormes són, per a Mary (Isabella Rosellini), opcions pràctiques per viure millor l’inevitable envelliment, però per al seu marit Adam (William Hurt) són una lamentable claudicació, una admissió inacceptable que, com li diu el seu soci, ja li ha passat el temps de ser un arquitecte creatiu i innovador, encara que gaudeixi de reconeixement i prestigi (de fet, és molt més cruel, quan li diu que el guardó que acaba de rebre és el signe evident que ja ningú espera res més d’ell).

Personalment, tinc la impressió que la principal barrera per viure bé això de fer-se gran no és el declivi físic o la salut —com demostra el constant allargament de la mitjana de vida a casa nostra—, sinó els prejudicis, especialment en el món laboral, on només als ex-ministres i membres de consells d’administració se’ls perdona que passin dels 50 quan han de canviar de feina. Com en el cas de la discriminació de les dones, és un sostre vidre que ningú dels que l’apliquen reconeix. De fet, podríem dir que és un embut, perquè el filtre d’edat va amb el nivell del càrrec.

Cap headhunter opta per candidats de més de 45 anys per a càrrecs intermedis, no fos cas que en sabessin més que el CEO. Si ja has enfilat la cinquantena i no optes a l’alta direcció —on et caldran tants o més padrins que currículum— ja pots anar esperant assegut, que segurament veuràs passar molts trens d’aquells que abans s’aturaven sempre a preguntar-te si volies pujar. Tens més coneixement que abans i molta més experiència, però tens la sensació que aquella executiva de 35 anys que t’entrevista mira a través teu: t’has tornat transparent. Si, a més, ets dona, la invisibilitat és total.

Diuen que quan estàs embarassada només veus embarassades i que només et fixes en els cotxets de nadó quan tu n’arrossegues un. Moltes de les persones que conec que han hagut de buscar feina més enllà dels 50 han acabat engruixint, com jo mateixa, les files de l’emprenedoria. Potser no n’hi ha tantes, però jo les veig per tot arreu.

Després del sotrac inicial, perquè tots els canvis són complexos, emprendre és divertit i un bon remei contra l’adotzenament que de vegades comporta una feina segura, amb uns límits ben definits i un entorn que no ofereix massa motivació. Tots tendim a buscar i a instal·lar-nos en la nostra zona de confort, però si la vida t’engega una coça i et fa caure de la cadira, potser t’està oferint una oportunitat que no has de deixar passar.

Cal actuar amb intel·ligència, perquè amb una mitjana de vida que a casa nostra supera el 83 anys, la qüestió no és què faràs els últims 10 i 15 anys de vida laboral, sinó què faràs els propers 30 anys de la teva vida —i arribar-hi prou bé perquè no et calgui demanar de mala manera que et deixin seure al tren. ♦