Miro l’arbre que hi ha al mig del pati del darrera. Carregat de llimones, em fa l’efecte que resplendeix sota aquest cel gris, feixuc i humiliant, i em fa pensar en la primavera i en la pintura calma d’Antonio López. L’observo en silenci, guardant aquest moment màgic com un tresor, perquè sé que no acabaré aquest escrit fins tard a la nit, quan s’hagin apagat les veus de la pressa i del món d’allà fora, dels que m’amago uns breus moments.

Si hi penso intensament, puc recordar l’olor de les llimones, evocar l’olor de lliris i roses, el de l’herba tallada, l’olor del mar, i rabejar-me en aquest enyor de primavera que m’ha fet sentir el llimoner sota el cel de neu.

Potser és que tinc la impressió que tot és fora de lloc, com si la realitat fos una nina trencada que una colla de pallussos pretenen recompondre llençant-la contra el veí a cops de peu. Però les joguines trencades no es recomponen; no hi ha més remei que crear un joc tot nou.

Ha sortit el sol

Torno a l’escrit 24 hores després, i miro el sol brillant que entra per la finestra. Els núvols s’han desfet completament i el cel és blau i transparent. El vent, que no ha parat de bufar amb força tota la nit, s’ha endut la grisor i la seva tristesa. Jo, que força sovint envejo la civilitat del pobles del nord, em pregunto un cop més si podria viure sota els seus cels carregats de fred i malenconia. Sempre m’imagino que m’arrauliria dins d’una biblioteca, mirant de reüll com cauen les volves de neu més enllà dels vidres de la finestra i ensumant amb delit l’olor càlida d’una tassa de te.

De tant en tant, entra per la galeria un llampec de llum i sento sorolls metàl·lics a fora. Llavors recordo el CD que vaig penjar a l’escala que puja a la teulada a manera de rudimentari espantaocells, per tal que els petits lloros que s’han apropiat dels terrats del barri no m’embrutin la galeria. Va haver-hi un temps que, quan es feia de dia, a través de la finestra de la meva habitació sentia cantar els pardals. Ara, com a molt, sento cridar els ocellots verds que algú va jutjar divertit deixar anar als jardins de l’escola de davant de casa.

M’imagino que els pardals van fugir (els lloros mengen llavors i fruita, fins on jo sé), però algun cauria també en la pugna per l’espai. No sé quants d’aquells menuts ocells marrons hauran pogut sobreviure, ni a on, però jo enyoro la seva presència discreta cada cop que sento els esgarips barroers dels invasors verds.

És el que tenen les invasions, que produeixen víctimes i refugiats. I al costat del dolor, una tristesa infinita de la que costa curar-se, tan se val si un dia o altre torna a sortir el sol. ♦

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s