Octavi: un somriure per fer pensar

Fa uns dies em va passar una cosa absurda: vaig haver de buscar una bústia —recordeu quan va ser l’últim cop que en vau veure una?—, perquè un organisme depenent de l’Ajuntament de Terrassa (guardonat per la seva administració electrònica) em va enviar, perquè la signés, una ordre de domiciliació en paper amb unes dades que li havia subministrat el mateix banc (un banc amb el qual jo només interactuo telemàticament). Vaig tenir la sensació que el segle XIX i el segle XXI es tocaven mútuament el nas en un punt perdut de l’univers.

Hi vaig tornar a pensar ahir, mentre mirava un dels quadres de l’exposició d’Octavi Intente a la sala d’Amics de les Arts, on exhibeix una col·lecció d’obres amb escenes fantàstiques que voregen l’absurd, amb les quals el pintor ens arrenca un somriure i, alhora, ens fa pensar.

Veiem l’home que va a tirar una carta a una bústia tan panxuda com ell i ens preguntem què resulta més insòlit, si aquest gest arcaic i quasi anòmal en l’era del correu electrònic o el fet que porti un extraterrestre lligat pel coll amb una cadena, com un gosset.

Em quedo parada mirant l’escena i m’admira un cop més el detallisme amb què Intente treballa les seves imatges, amb un dibuix precís i una pintura que troba el seu punt just en els petits detalls: les vores rovellades de la bústia, el fum que s’escapa del puro del vell panxut, la cadena de gos que es cargola, la llum cenital que cau des del fanal invisible…

Molt a prop, ens fa riure l’home que ha plantat la seva paradeta de lloguer de pales mata-mosques al Pol Nord, i que allà espera pacientment els seus clients tot escalfant-se amb una estufa de camping-gas. Però una mirada més atenta descobreix que la llenca de gel sobre la qual s’ha instal·lat l’absurd comerç s’està desfent ràpidament i se’ns glaça el somriure pensant en el canvi climàtic i que potser arribarà un dia que les mosques envaeixin tots els racons, també al Pol Nord.

Riem amb la imatge del majordom humà amb l’oliera a la mà i els seus senyors robòtics arrepapats a les butques del saló amb els seus conyacs davant, però alhora sentim una indefinible incomoditat tot reconeixent en l’escena la deshumanització dels rics i poderosos.

L’exposició de l’Octavi Intente als Amics, que romandrà oberta fins al 19 de novembre, és d’aquelles que cal anar a veure. Cap quadre et decepciona i cada cop que el tornes a mirar hi descobreixes coses que no havies vist, en la pintura i en el sentit de la inusual escena que tens davant. ♦