Entre oliveres

S’acaba un any impossible de predir, i difícil de viure. Un any que tots recordarem durant molt de temps, pel sobtat confinament de diversos mesos, per l’angoixa de veure com, un a un, tots els països del món es veien afectats per un virus al qual poques setmanes abans miravem com un “problema xinès” i, sobretot, pel milió vuit-cents mil morts —més de 50.000 a Espanya, més de 16.000 a Catalunya— i la certesa que el recompte de víctimes encara no s’ha tancat (82,9 milions d’infeccions, un 40% de les quals encara actives, així ho confirmen).

Un any per oblidar, o per recordar amb sàvia precaució, però que, tanmateix, per mi ha tingut un saldo positiu, perquè he pogut donar les primeres passes del meu somni de deixar la ciutat per anar a viure al camp. M’he comprat una casa al mig d’un oliverar i l’hectàrea de terra que l’envolta, amb una setantena d’abres, entre oliveres, garrofers i ametllers.

Just ara escric asseguda al menjador de la meva nova casa, encara plena dels mobles atrotinats que hi van deixar els propietaris anteriors, peces incongruents i lletges, arreplegades, hom diria, a casa d’algun drapaire, o en el desballestament de cases de familiars i coneguts. Però què voleu que us digui, fan el fet mentre organitzo els canvis que hi vull fer.

A més de molts mobles, els antics propietaris van deixar estris de cuina i un munt de calaixos plens d’aquells rastres inútils de coses trencades o incompletes que tots acumulem. Cargols i femelles desaparellats; tubs de cola que ja no enganxa; gomes elàstiques que han pedut l’elasticitat; peces de plàstic o de metall que es van despendre d’un joc o d’una petita màquina que volíem reparar, però mai vam trobar el moment; capses de medicaments que fa molt temps que vam deixar de prendre; una brida escadussera; unes quantes monedes d’un o dos cèntims; un parell de taps de suro…

El meu predecessor, obcedit crec per la gestió de l’aigua del pou que proveeix la finca i incapaç de trobar solucions pràctiques i duradores, m’ha deixat calaixos plens de connexions de mangueres i tubs, no sé si espatllades o en bon estat, però, pel que em diuen els que en saben més que jo, probablement inútils, ja que sembla que la mida de les canalitzacions actuals no és l’adequada. No us avorriré amb històries de reguers i regadors. M’estimo més parlar-vos de com ballen les meves oliveres quan bufa fort el vent que baixa des d’Els Ports, que tinc aquí a tocar. Vent de muntanya, però a prop del Delta de l’Ebre i de les seves llargues plantges on m’agrada caminar i caminar.

Us aniré explicant com avança l’agençament de la meva casa. Els dos reptes immediats, millorar la instal·lació de l’aigua, i arrencar i trasplantar mitja dotzena d’oliveres per fer espai al meu cavall. Mentrestant, us desitjo a totes i a tots un 2021 ple de felicitat i salut!!!!