Obro el bloc amb ganes d’escriure després de molt temps de no fer-ho. Penso que, amb l’edat, m’he tornat una mica hiperactiva: tinc una llista tan llarga de coses per fer —a bastament incrementada des que visc al camp— que no trobo el moment de posar els meus pensaments negre sobre blanc. I, quan ho faig, els guardo en les meves llibretes privades, segura que no poden interessar ningú més que jo mateixa: rastre d’emocions més que pensaments estructurats.

Obro el bloc i em trobo amb una dotzena d’esborranys que van quedar pendents de completar i publicar. Alguns fa tant de temps que esperen —com Petroli, començat el 2012, en el qual vaig començar una reflexió sobre les reaccions irades i patrioteres que va provocar a Espanya l’expropiació de Repsol-YPF a l’Argentina— que ja no tenen sentit. Penso en esborrar-los, naturalment, però em resisteixo, perquè hi trobo frases que m’agraden, idees persistents en el temps, com insectes atrapats en una gota d’ambre.

El problema de no escriure una entrada en el mateix moment que hi penses (cosa complicada, de vegades) és que passa el temps i el propi pensament es modifica, alhora que nous fets es van dipositant sobre la realitat com la pols sobre els vells objectes de la casa tancada.

Alguns dels textos que no vaig acabar evoquen temps passats, records d’estius llunyans en els quals vaig descobrir l’immens valor de l’avorriment i la literatura parsimoniosa de Cesare Pavese.

A la casa de la meva àvia, al poble pirinenc de Perbes, fèiem vida a la llar de foc. Era una estança petita, rectangular, amb un banc corregut a les tres parets al costat i en front de la xemeneia. L’he recordat escoltant un adagio d’Albinoni, perquè la música d’aquest compositor barroc té per mi l’estranya qualitat d’un temps suspès, com flotant en l’aire d’una tarda quieta i silenciosa.

Jo seia a un racó de la llar de foc, sota la finestra i en el cantó oposat de l’entrada, que no tenia porta, amb els peus sobre el banc de fusta sense envernissar, i llegia. Mentrestant, a fora, passaven coses, la majoria lluny del poble, però nosaltres no en fèiem cabal.

Descompressió (març 2013)

De vegades, no vaig poder completar l’entrada, perquè la tensió emocional del moment em va permetre just atrapar un pensament fugisser, com quan vaig anar, amb el cor encongit, al funeral del fill de 19 anys d’una amiga meva.

Hi ha dies que tinc la impressió que el temps té la qualitat del plom: gris, aspre, feixuc, tou, verinós… En els temps de plom és quan més impressiona sentir la força dels que no permeten que el dolor i l’absència els vencin i que reneixen de la llavor d’amor que han plantat al seu cor.

Avui he vist una mare consolar els amics del seu fill mort, que eren allà per donar-li suport a ella, i he pensat, de nou, que errem quan comparem ‘força’ amb ‘duresa’.

Temps de plom (setembre 2014)

Sovint el pensament se m’enreda en la rememoració de velles lectures.

The Perfect Soldier és el títol d’una novel·la de l’escriptor britànic Graham Hurley que vaig llegir ja fa uns quants anys. Me la vaig comprar a l’aeroport de Heathrow per entretenir un viatge i, com us podeu imaginar, parla de mines, unes armes prohibides però, malauradament, a bastament utilitzades, a les quals un general khmer roig va anomenar “el soldat perfecte”, perquè és “sempre coratjós, no dorm mai, i mai oblida”. Les mines són barates i fàcils de distribuir, i esperen silencioses i expectants durant anys que les seves víctimes —rarament soldats, molt més sovint homes i dones camperols i canalla— les trepitgin i saltin pels aires. Les mines no respecten ni els armisticis ni els tractats de pau, continuen matant quan el món sencer ha oblidat la guerra que les va escampar.

La protagonista de la història de Hurley és una dona anglesa que viatja a Angola a recuperar el cos del seu fill, un cooperant que ha mort en trepitjar una mina. Allí coneix al responsable d’una ONG dedicada al desminatge, un ex militar a qui una mina va arrabassar una cama. Jo vaig conèixer un home així, un membre de la minoria blanca de Zimbabwe que havia perdut una cama en trepitjar una mina durant una travessa pels boscos que cobreixen la frontera entre aquest país i Moçambic —un paisatge d’una bellesa esfereïdora, però força perillós.

The most perfect soldier (desembre 2015)

I, de vegades, aquests pensaments perduts en el passat tenen curioses ressonàncies en el present. Per això, quan he rellegit el que vaig començar a escriure el 2016 sota el títol Educació, no he pogut deixar de pensar en Trump i els seus seguidors, de rabiosa actualitat aquests dies després que l’FBI registrés la mansió de l’expresident dels EUA a Florida buscant documents confidencials que, aparentment, se’n va endur il·lícitament en deixar la Casa Blanca.

“Si penses que l’educació és cara, prova d’imaginar-te el cost de la ignorància”. És una frase de Howard Gardner, un professor de Harward a qui debem la teoria de les intel·ligències múltiples. Un dels meus contactes l’ha publicat a LinkedIn i m’ha semblat una forma fantàstica de començar una entrada al blog. 

No som conscients del cost de la ignorància, perquè aquesta s’amaga sovint darrera la prepotència o oculta els desastres —i grans despeses— que ocasiona. La ignorància és atrevida i impertinent, i tendeix a menystenir els advertiments de la saviesa i l’experiència. 

Educació (febrer 2016)

En relació a Trump, trobo un altre text de 2017, Promeses i mentides, que no arriba ni a ser un esborrany. Són frases picotejades d’un article de Julius Krane, “I Voted for Trump. And I Sorely Regret It“, publicat al New York Times, on el fundador i director de la revista d’ideologia feridorament conservadora American Affairs, que va posar-se en marxa a principis d’aquell any 2017 per “entendre la transició ideològica i política que vivim, de la qual Trump és la més prominent”, abomina del president que havia admirat. Segons Krane, “lluny de fer dels Estats Units un país gran de nou (making America great again), Trump ha traït els fonaments de la nostra ciutadania”. I això ho deia un convençut conservador tres anys abans que Trump, incapaç d’acceptar la seva derrota a les eleccions, animés els més extremistes dels seus seguidors a assaltar el Congrés dels EUA.

Un parell d’entrades perdudes de 2017 parlaven d’art. Una d’elles volia aprofitar una nova edició del Reciclart del Laboratori Creatiu d’Amics de les Arts —la gran iniciativa de modernització del llenguatge plàstic de l’entitat que ens va deixar en herència la Roser López Monsó, a qui mai li vam arribar a agrair prou— per evocar el meu camp de jocs infantil: el xassís abonyegat i rovellat d’un vell cotxe de ferro i fusta que dormia al bell mig d’un descampat, darrera de casa nostra. Veure com els artistes convocats pel Laboratori donaven nova vida a vells pinzells, frontisses, panys rovellats, claus perdudes i eines sense ocupació, sabates desaparellades, ampolles de plàstic, llibres abandonats… convertits en petites grans obres d’art, em va fer pensar en aquella vella carcassa que igual podia ser una nau espaial que un camió de bombers, un bòlit de carreres o una patrulla policial, una casa de la bruixa on eren atrapats Hansel i Gretel, o el castell on romania presonera la princesa esperant el cavaller que l’alliberés. El vell automòvil era la nostra casa de nines, tan vella i tronada que la recordo carregada de poesia.

I aquesta capacitat que tenen els artistes de veure la poesia amagada en unes velles tenalles em fa pensar, ara que rellegeixo els meus esborranys abandonats, que el futur potser no és tan negre com de vegades se m’afigura.

En les imatges dels móns futurs imaginats pels autors de ciència-ficció sempre hi trobo a faltar dues coses: l’art i la música. La lògica de la narració sovint ho justifica, perquè l’acció es desenvolupa en naus militars (no crec que hi hagi tampoc gaire música o art en un portaavions actual) o en móns decadents, entorns artificials construïts per escapar del desastre ecològic, on l’estètica de plexiglàs d’una publicitat sense aturador devora tot el camp visual. En aquests móns, a les cases ja no hi ha quadres (a la majoria de les actuals, tampoc), sinó pantalles de realitat virtual.

Una imatge del futur (juny 2017)

Segur que el futur tindrà art i tindrà música i, amb una mica de sort, donar nova vida a les coses que ja han viscut no serà només mèrit d’alguns artistes, sinó la manera amb què la societat apendrà a viure, reciclant i reutilitzant per a reduir el consum de matèries primeres i d’energia, trobant un nou equilibri amb la natura. I potser així, d’aquí a uns quants anys, algú reciclarà un vell esborrany del seu blog i veurà que allò que va ser un desig ja ha esdevingut una realitat. I algú cantarà per celebrar-ho.

3 thoughts on “Neteja d’estiu

  1. Hola Adela
    Coincideixo amb tot el que et diu la Pepi, pero amb un afegit , com recordes un llibre que vares llegir fa anys i panys,
    , i segons quines frases o acudits?????
    jo la setmana pasada vaig llegir un Nesbo i una Larsson i no recordo gairebé res!!!!!!!!!

    1. Per això serveix “reciclar” vells esborranys dl blog, per recordar llibres que vas llegir fa temps. Però aquest el recordo també perquè l’acció passa entre periodistes i cooperants, els dos mons en els quals jo havia treballat quan els vaig llegir, i no en surten gaire galdosos, tot i que jo trobo que l’autor en fa un bon retrat. Jo el vaig llegir en anglès. No sé si hi ha versió en català o castellà, però te’l recomano. 😉

  2. Bon dia Adela des del Pirineu,
    M’ha agradat molt aquesta entrada “mixta”: de nou+ peces reciclades. Fidel al Reciclart i homenatge-record de la Roser López Monsó.
    Gràcies. També per la teva mirada enèrgica i poètica cap al futur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s