Des que visc al camp, cada dia tinc una aventura o altra amb algun tipus de cuca. Algunes nits es fa difícil seure al porxo, perquè t’envolten núvols de petits insectes alats, semblants a formigues voladores, que no piquen però que són maleïdament molestos: es passegen pels teus braços i les teves cames, se suïciden a l’oli de la teva amanida o al vi de la teva copa, i acaben per obligar-te a buscar refugi dins de casa, darrera la mosquitera.
Però, compte! Cal ser ràpid obrint i tancant portes, i no deixar escletxes sense reixa mosquitera, perquè es colen per tot arreu, i en pocs minuts hi ha munions d’insectes volant en cercle sota tots els llums de la casa.
El més curiós és que la invasió nocturna d’insectes acaba l’endemà al matí en una extensa mortaldat de centenars de membres de la colònia invasora, els cossos dels quals queden estesos pels pedrissos i els ampits de totes les finestres. En les nits següents es veuen volar uns pocs exemplars del mateix insecte, però de dimensions 4, o 5, o fins a 10 vegades més grans, que tampoc piquen, i són fàcils de controlar perquè no empipin, ja que són considerablement maldestres: si els dones una manotada per apartar-los i cauen d’esquena, sobre les ales, allà es queden, remenant les potes en l’aire, inútilment, com el pobre Gregori Samsa a La metamorfosi, incapaces de donar-se la volta. Caminen més que no pas volen i, l’endemà de la invasió, veus com unes quantes formigues molt més petites les arrosseguen, mortes i vives, cap a l’entrada del formiguer per omplir els seus rebosts.
La majoria de nits, tanmateix, els visitants voladors són pocs i de mida considerablement més gran. Hi ha voluminosos escarbats negres amb les ales taronges; mantis marronoses que arriben volant i es queden aturades com senyores elegants, literalment teses com un pal, sobre el pedrís o a terra, a l’aguait dels altres insectes que els serviran de sopar; i, de tant en tant, alguna taràntula.
Les taràntules que viuen a casa nostra i a la resta d’Europa (Lycosa tarantula) no són negres i peludes com les dels països americans, que en realitat pertanyen a d’altres subespècies de licòsids (Theraphosidae i Dipluridae). La que podeu veure a la fotografia, que vaig fer una nit d’agost al porxo de casa, feia uns 8 o 9 centímetres amb potes, i causava, d’entrada, una forta impressió.
Després, n’he trobat alguna altra (no tan grossa, tot s’ha de dir) i el segon cop ja no espanta tant. Aquesta segona la vaig “exiliar” del porxo amb l’ajut d’una escombra (o una granera, com diuen per aquí a les Terres de l’Ebre) i una pala, i no em va semblar gaire agressiva.
Aquestes aranyes no fan teranyina. Encalcen les seves víctimes, i a fe que corren com dimonis pel que vaig veure aquella nit d’agost. Viuen en forats de pedres i troncs, i, com les mantis, són solitàries. Una mica com jo, escrivint aquí sola en la fosca, i empaitant les paraules com elles s’empaiten les unes a les altres.
Completant el catàleg de bestioles voladores de grans dimensions, avui mateix he vist una llagosta d’una mida descomunal. La teniu a la foto de la dreta i perquè us feu al càrrec de la mida, el tub marró que hi ha en primer pla té quasi un centímetre i mig de secció.
Però de totes les bestioles que corren i s’arrosseguen pel voltant de la meva casa —i se n’arrosseguen moltes, perquè la fullaraca de les oliveres alimenta centenars de milpeus— les que m’agraden de veritat són els dragons.
N’hi ha un prou grandet que ha escollit la jardinera de cactus que tinc a la façana del magatzem com a territori de caça. S’amaga darrera la caixa de fusta que sosté els testos i treu el cap per sota, o pels costats, esperant el moment idoni per sortir corrents i atrapar l’insecte incaut que s’ha apropat massa. De vegades, surt a explorar, i ho fa protegit per l’ombra de les cordes, per veure sense ser vist. Un caçador expert, que té gran nombre d’aprenents.
Avui mateix he alliberat un petit dragó que, encara no sé com, s’havia colat a la cambra de bany. Feia un parell de dies que hi era, però, quan em sentia entrar, corria a amagar-se a racons inabastables. Però avui s’ha arriscat per darrera del pot d’escombraries i la cua se li ha enredat en un embolic de cabells i borrissol. Un cop més, pala i escombra han estat essencials, però, quan ja era fora de casa, ha calgut desenganxar-li la cua perquè pogués córrer. Totes les nits veig mitja dotzena de petits dragons amagats als límits dels cercles de llum de les làmpades solars que envolten la casa. Saben que els insectes són absurdament atrets per la llum i romanen a l’aguait per convertir-los en el seu sopar.
De vegades, dono la volta a la casa, en mig la fosca, per veure els “meus” dragonets i, ai!, de tant en tant sento alguna cosa que cruix sota els meus peus, i em temo que no sempre son fulles seques. [!]
Escrit(o)s (im)prescindibles 