Categoria: Amics i família

Oranetes i cigonyes

En arrencar la setmana vaig rebre una nota del meu amic Jordi recordant-me que, a Tortosa, tornava el Carrilet de la mà dels Quicos (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), i vaig pensar: “Ves per on, ja s’ha acabat l’estiu”. Quan la gent no vivia tan pendent dels rellotges i els calendaris, quan no hi havia Internet, ni mòbils, ni pedeas, ni totes aquestes coses, homes i dones sabien que havia arribat la primavera, fes el temps que fes, quan veien volar les primeres oranetes, i sabien que tombant la cantonada hi havia la tardor quan veien marxar les cigonyes. A Tortosa, estrenen l’estiu amb la Festa del Renaixement i l’acomiaden amb les Festes de la Cinta, i a un i altre esdeveniment els Quicos hi porten la seva música i el seu humor de firaires benintencionats.

Sempre he pensat que La Taverna di Enrico, el divertit espectacle que els Quicos porten des de fa ja onze anys a la Fira del Renaixement, resumeix millor que cap altre dels seus muntatges l’esperit de la troupe: el dels còmics ambulants que durant deu segles van fer camí, d’hostal en hostal, amb un petit repertori fet d’ofici dramàtic i sabiesa popular que oferien a tota mena de públics a canvi de la voluntat. Els Quicos també traginen, de festa major en festa major, d’envelat en envelat, un humor fàcil, no exempt de compromís i crítica social, de la mà de la seva voluntat de recuperar, conservar i popularitzar el folklore de les Terres de l’Ebre, especialment la jota.

El component teatral del treball d’aquest grup tortosí els fa diferents a d’altres formacions amb les quals comparteixen l’esforç d’actualitzar les músiques tradicionals, però també suposa, al meu entendre, la seva principal limitació, ja que la lògica dels personatges (aquests acudits i diàlegs tan ben trabats en una naturalitat ben assajada) pot arribar a emmascarar la música que interpreten. Però, vaja, aquest és un problema menor si el grup és capaç d’anar creant nous temes i noves escenificacions per apropar-los al públic. Ara ja fa més de dos anys que van produir el seu darrer disc, No es pot viure!, i una té la impressió que ja fora hora de veure un nou treball del grup i una nova proposta escènica.

La gent de Tortosa s’ha enfilat al carrilet, i la resta enfilem cap a la feina feixuga que ens porta la tardor i el nou curs. A més, el que se’ns acosta no és pas poc: un any de traspàs (allò que en castellà en diem bisiesto), d’eleccions generals i d’Olimpíades. No sé pas si ho aguantarem això (almenys jo).
…

La sinceridad no abunda

Leo en el Diari de Terrassa una entrevista con mi amigo Juli Soler —copropietario con Ferran Adrià del restaurante El Bulli— y me sorprende su sinceridad, valor tan escaso en nuestros días, en los que hasta el propio medio donde se publica la crónica celebra [sólo] su 30 aniversario, haciendo tabla rasa con su pasado de diario franquista (con yugo y flechas en su cabecera incluidos).

Explica Juli sus experiencias de juventud con las drogas y habla sin ambagues de la importancia que tuvo el LSD en la evolución del rock & roll. Hoy, cuando muchas personas públicas parecen querer olvidar qué fueron y cómo fueron en su juventud, en tiempos donde quien más quien menos hace apostolado de correción política (excepto cuando se trata de soltar exabruptos contra el adversario político), me parece loable que alguien evoque sus orígenes sin avergonzarse de ellos. Trazamos nuestra trayectoria a base de pequeñas decisiones, que nos sitúan en uno o determinado camino, y nos hacen evolucionar, aunque, al final, lo que más cuenta, es nuestra voluntad.

La sinceridad mostrada por Juli en la entrevista de su ciudad natal —donde pocos recordamos ya al chico que vendía discos en Transformer o que los pinchaba en Cerebrum— es similar a la que evidencia en el artículo Un rocker en Montjoi, en el que narra (en la web y en el libro sobre el restaurante) su llegada a la dirección del restaurante entonces propiedad de Hans i Marketta Schilling. Otro hubiera construido una historia personal de intensa dedicación juvenil a su pasión por la gastronomía y bastos conocimientos que le habrían hecho alcanzar la dirección del restaurante; Juli —cuya pasión y saber gastronómico de entonces me constan— escribe, humildemente, que al llegar a El Bulli “mi experiencia en el arte del buen comer y beber, incluidos mis conocimientos del oficio, no estaban a la altura”.

Lo dicho, tal como está el patio, resulta admirable.

Retrobaments i comiats

Avui (bé, de fet ahir, 24 de desembre) vaig tornar a escoltar, després de molts mesos sense fer-ho, la música dels Quicos. És Nadal, temps melanconiosos, de retrobaments, dies en els quals mirem cap a casa buscant sentiments segurs als quals aferrar-nos: la terra, les velles amistats, les tradicions, la música que evoca la infantesa, els dolços i les moxaines que ens van fer i que vam fer… És temps de solstici d’hivern en què retem homenatge a la vida soterrada que dorm, amb l’aparença de mort, sota el fred i la neu: el tió màgic, l’arbre sant ple de llum, fruites i regals…

En aquests temps jo sempre em sento una mica com la Reina de les Neus, amb el cor glaçat i isolada en el meu palu de gel. Em costa trencar la crosta de gebrada que m’envolta, fins que la música no m’escalfa el cor. Avui han estat les nadales dels meus amics tortosins, i la seva forma burleta de tocar i cantar les cançons de tota la vida, que encara ara, després d’anys de sentir-les, em fan riure. M’agrada, per exemple, la Santa Nit a ritme de blues i l’acudit del pobre gall que veia acostar-se el Nadal amb esglai. Pots considerar-los valors segurs, que sempre són allí per tornar-hi, i no ho dic només perquè ho estigui escoltant en un disc: si vas a veure els seus espectacles saps perfectament el que hi trobaràs (entenc que a una part del seu públic és just això el que els agrada; a mi de vegades em sembla que malmeten el seu talent per no sortir-se mai del guió).

Temps de retrobaments i de comiats. Avui he passat per la Llibreria Grau, que tancarà passat festes, quan enfila el camí cap als 75 anys (la va fundar Joan Grau, pare de l’actual propietari, el 1932). Pels lletraferits de Terrassa dir Grau és evocar una llibreria singular on, per norma, durant 60 anys no es va tornar ni un llibre a cap editorial, i aquests es van anar acomulant, acomulant, acomulant… fins que en els darrers temps del vell Grau, aquell home menut de moviments nerviosos et despatxava al carrer, ja que era literalment impossible entrar a l’establiment. Fa sis anys que el Valentí Grau, el fill d’aquell home singular que va començar com a pintor (pocs saben que abans de la guerra, la seva llibreria funcionava també com a sala d’exposicions), buida la casa que va heretar dels seus pares (operació que li han permès, entre d’altres coses recuperar una vella moto de joventut que havia quedat enterrada en llibres). Des de fa un any, a més, el Valentí liquida, i tot i així, en la darrera gran operació que ha fet per poder tancar la llibreria s’han encaixat més de 250.000 llibres!!!

En aquests darrers anys tots hi hem trobat coses sorprenents a cal Grau: llibres en català de totes les èpoques (jo, ja que parlàvem dels Quicos, hi vaig trobar una de les primeres edicions de Terres de l’Ebre, de Sebastià Joan Arbó, però també obres d’en Pitarra i sarsueles en català de finals del segle XIX, vells números de L’esquella de la torratxa, una edició de 1901 de Quan ens despertarem d’entre els morts d’Ibsen…), obres de consulta, de regal, novel·les negres, roses i de tota gamma de colors, contes infantils de tots els temps.

Encara no em puc creure que tanqui la Llibreria Grau (el Valentí em deia aquest matí que ara que s’acosta el moment, ell tampoc s’ho acaba de creure). Ens quedarem com orfes el lletraferits terrassencs. Sí, ja sé que podem anar al Cau, i que el Narcís i el Lluís ens tractaran amb amabilitat exquisida i que ens trobaran tot el que busquem i, si no ho tenen, ens ho portaran tot seguit, però no serà el mateix. Aquest sí que serà un any nou diferent.

Bones Festes! / ¡Felices Fiestas!

Cada persona que estimem és una llumeta al nostre cor.

Y cada una de esas luces de nuestro corazón ilumina el camino por el que avanzamos hacia el mañana.