Un març enfeinat

Assumir la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa el passat 26 de gener m’ha allunyat més del que hagués volgut d’aquestes pàgines. No només pel temps que m’ocupa aquesta tasca, sinó per la coincidència amb un moment molt carregat de feina en la meva activitat professional.

Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d’atendre diversos mitjans de comunicació que s’han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l’entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se’m jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l’atenció. Al capdavall, que no n’hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l’accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d’Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d’aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una “norma implícita” sí una pràctica que hom considerava “normal”.

Curiosament, la fusió d’Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l’entitat, sinó també l’inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l’accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l’entitat.

Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l’equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d’aquesta secció d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l’equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d’aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s’arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.

Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l’equip del Club de Jazz, ni l’entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.

Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.

Parábolas

He vuelto a ver la película El perfume y me he preguntado de nuevo cuál es la parábola que se esconde detrás de una obra que me inquieta. ¿Qué nos cuenta esa historia del hombre que destila perfumes de los cuerpos inertes de bellas muchachas a las que mata pero no intenta poseer, como si atrapando su olor pudiera tener algo del amor que la vida le niega?

Nunca leí la novela de Peter Süskind, pero me impresionan esas manos sucias que esparcen morosamente la grasa sobre el lienzo blanco preparado para recibir el cuerpo ligero de la próxima virgen; me admira la agilidad felina del protagonista, deslizándose en la oscuridad en busca de sus presas, y esa pasión obsesiva que transmite casi sin gestos, sólo con la fuerza de la mirada. Pero, sobre todo, me pregunto por el sentido profundo de este cuento, que siento que se me escapa. ¿Se burla el autor del amor?

Grenouille, el asesino, obtiene cruelmente, causándoles la muerte, algo único de sus víctimas: su olor esencial. Y hay momentos en que esa obsesión homicida se nos antoja admirable, porque parece saber apreciar y valorar más que nadie algo que todos tienen delante de sus narices (ninguna expresión común sería aquí más precisa) y no saben ni siquiera distinguir. En la película, esa mirada fija y sin miedo de Laura a su asesino justo antes del último aliento parece surgir de cierta complicidad: ¿cómo no preferir ser la nota final de ese perfume magnífico antes de verse forzada a contraer matrimonio con el aristócrata petrimetre a quien su padre quiere entregarla?

Pero hasta la muerte de esa última virgen, pelirroja como la dama de las ciruelas con la que Grenouille descubrió su deseo por el olor femenino, la historia no es más que la narración de la obsesión asesina de un hombre privado de amor desde la cuna. Sin embargo, la historia gira al pie del patíbulo, cuando cientos de personas caen rendidas ante Grenouille a quien apenas unas gotas de ese perfume destilado de trece cadáveres de doncella transforman en ángel a los ojos de la gente. Y la pasión del perdón se resuelve en orgía desenfrenada. ¿Surge el desenfreno del olor destilado por la muerte? ¿De qué se rie Süskind, de nuestra incapacidad de amar, de nuestras represiones, o de nuestro grotesco sentido de la justicia? Su asesino transgresor lleva a la plaza pública lo que normalmente se mantiene oculto, el sexo, y se salva así de lo que es impúdicamente público, la ejecución de su sentencia de muerte.

La metáfora final es aún más salvaje. Grenouille vuelve al pobre barrio de París donde nació y, derramando todo el perfume sobre su cuerpo, provoca que los andrajosos desposeídos que lo pueblan lo devoren en su afán por conseguir un pedazo de ese ángel maravilloso en que lo ven convertido. ¿Nos devora el amor cuando no somos capaces de amar? ¿No es la colección de olores esenciales de Grenouille como esos viejos recuerdos que llevamos pegados a la piel de personas a las que conocimos y creímos amar, aunque quizás en realidad nunca fuimos capaces de hacerlo?

Resulta difícil sustraerse a la magia perversa de una obra donde el psicópata es casi un héroe equívoco, arrojado a los desperdicios por una madre miserable, marginado y explotado desde niño, brillante hasta la manía en sus capacidades y dones (su genial sentido del olfato), despiadado com sólo pueden serlo quienes jamás han recibido piedad alguna. Un demonio que se da muerte a sí mismo con aquello que le hubiera permitido precisamente sobrevivir, su perfume perfecto, porque ¿qué nos queda cuando ya hemos alcanzado todos nuestros sueños?

Vacances (i 3)

Em sembla increïble que ja hagi passat un mes i que se m’hagin acabat les vacances. El meu agitat agost m’ha passat volant, potser perquè m’ha tocat anar amunt i avall resolent temes familiars, però m’ha faltat aquella intensitat que et donen els llargs viatges i els canvis forts d’entorn. M’ha servit, això sí, per a descobrir un autor que no coneixia, el japonès Haruki Murakami, de qui he llegit el darrer llibre publicat aquí, Sauce ciego, mujer dormida. Alguns dels contes del llibre m’han semblat fascinants, com La tía pobre —que m’ha recordat molt Millàs, per aquesta situació entre màgica i absurda sobre la que gira la narració— o com Los gatos antropófagos. També em sorprèn i m’admira la seva capacitat de fer un conte a partir d’un fet nimi, d’una situació en la qual no passa absolutament res, com a Un día perfecto para los canguros. Em fa pensar en la pintura abstracta, perquè no hi ha una història —amb plantejament-nus-desenllaç—, sinó pinzellades de realitat que tenen color, volum, textura, però no una moralina, ni tan sols una interpretació d’aquesta realitat. No són contes rodons, sinó mapes oberts dels quals no es veuen els límits.

Molt interessant. Molt més que la Muriel Barbery, de qui llegeixo La elegancia del erizo. Però d’això ja en parlaré demà. Ara cal dormir, que demà he d’anar a treballar.

Vacances (2)

Em diu un amic músic que segurament jo expresso la meva sensibilitat escrivint, de la mateixa manera que ell ho fa component les seves cançons. Jo, en canvi, no estic molt segura que les meves paraules sàpiguen dir les meves emocions; més aviat em serveixen per sublimar els meus dimonis interiors: els dubtes angoixants, els desamors, aquella sensació recurrent de ser fora de lloc i d’anar contra el temps… Escriure és l’única forma que sé d’ordenar el meu pensament, d’arribar a entendre una mica el que m’emvolta i els qui m’envolten, tot i que m’adono que sovint, arrossegada per la necessitat de donar un ordre lògic a les meves frases, sóc incapaç de trobar les paraules que expressin totes les dimensions de la comprensió intuitiva i sensorial.

Em passa precisament amb la música, i de vegades també amb les obres plàstiques, que no sempre es deixen atrapar fàcilment en la xarxa de la racionalització. Escriure d’art, de qualsevol art, és con una mena de gimnasia: per arribar a expressar en paraules allò que sents cal entrenar-se cada dia, per copsar l’ànima de les obres creatives —però també la de les coses mundanes— cal arrancar-ne, tel a tel, la pell supèrflua, i per fer-ho cal esmolar cada dia les ungles de la sensibilitat i de la imaginació.

Diu Juan José Millàs, en la seva celebrada biografia de Catalina, la seva mosca del vinagre, que els gens —la majoria dels quals els humans compartim amb la humil mosca— li recorden les lletres de l’alfabet, perquè amb les mateixes lletres pots escriure el Quixot o una circular del Ministeri de l’Interior. La metàfora em sembla fascinadora. Tant com la idea que dues ratlles que se separen a penes un milímitre just després de creuar-se poden arribar a distanciar-se milers de quilòmetres si les allarguem prou. Ara sabem que les mosques i la majoria d’animals tenen una estructura genètica molt similar, però segurament en algun moment de la història les nostres línies de desenvolupament es van separar una mica —potser molt i molt menys d’una centèssima de milímetre— i això ens va fer tan diferents. O potser no ho som tant, de diferents.

Anuncios y despedidas

Titulas una entrada Garrapatas y aparece automáticamente un anuncio sobre trampas para plagas caseras, hablas de ONG y corres el riesgo de que aparezca en tu blog el adword de aquella organización de la nunca te harías socio porque no te merece ninguna confianza… Son las cosas de Internet.

Tenía abandonados mis Escrit(o)s, porque han ocupado mi tiempo las despedidas de algunos amigos (Pere Prat, Johnny Griffin) y las prisas y calores del cierre de curso, además de algún que otro accidente casero. También me dio trabajo una reflexión sobre una fuente destrozada por el vandalismo post-Eurocopa que se cebó en mi ciudad, como en otras de toda España, aunque el tema de fondo no era ese, sino la desmemoria de las urbes y sus gestores, y como la falta de compromiso con el patrimonio (no sólo con su higiene, sino también con su sentido, con su logos) puede llegar a ser tan destructivo como el pathos que arrastra a las personas ocultas en una masa y nubla su juicio social. ¡Ui, qué pedante me ha quedado!

El viernes empiezo mis vacaciones y tengo intención de frecuentaros más. Así que estad atentos.