Categoria: Reflexions

Vacances (2)

Em diu un amic músic que segurament jo expresso la meva sensibilitat escrivint, de la mateixa manera que ell ho fa component les seves cançons. Jo, en canvi, no estic molt segura que les meves paraules sàpiguen dir les meves emocions; més aviat em serveixen per sublimar els meus dimonis interiors: els dubtes angoixants, els desamors, aquella sensació recurrent de ser fora de lloc i d’anar contra el temps… Escriure és l’única forma que sé d’ordenar el meu pensament, d’arribar a entendre una mica el que m’emvolta i els qui m’envolten, tot i que m’adono que sovint, arrossegada per la necessitat de donar un ordre lògic a les meves frases, sóc incapaç de trobar les paraules que expressin totes les dimensions de la comprensió intuitiva i sensorial.

Em passa precisament amb la música, i de vegades també amb les obres plàstiques, que no sempre es deixen atrapar fàcilment en la xarxa de la racionalització. Escriure d’art, de qualsevol art, és con una mena de gimnasia: per arribar a expressar en paraules allò que sents cal entrenar-se cada dia, per copsar l’ànima de les obres creatives —però també la de les coses mundanes— cal arrancar-ne, tel a tel, la pell supèrflua, i per fer-ho cal esmolar cada dia les ungles de la sensibilitat i de la imaginació.

Diu Juan José Millàs, en la seva celebrada biografia de Catalina, la seva mosca del vinagre, que els gens —la majoria dels quals els humans compartim amb la humil mosca— li recorden les lletres de l’alfabet, perquè amb les mateixes lletres pots escriure el Quixot o una circular del Ministeri de l’Interior. La metàfora em sembla fascinadora. Tant com la idea que dues ratlles que se separen a penes un milímitre just després de creuar-se poden arribar a distanciar-se milers de quilòmetres si les allarguem prou. Ara sabem que les mosques i la majoria d’animals tenen una estructura genètica molt similar, però segurament en algun moment de la història les nostres línies de desenvolupament es van separar una mica —potser molt i molt menys d’una centèssima de milímetre— i això ens va fer tan diferents. O potser no ho som tant, de diferents.

…

Lo nuevo y lo que permanece

Estoy sentada en mi cama, escribiendo esta entrada en un portátil conectado a Internet mediante wi-fi, y a poco que lo piense me daré cuenta de lo insólito que a todos nos hubiera parecido este mismo acto hace apenas diez años. Sin embargo, también a través de Internet, leía hace un par de días unos textos sobre equitación del siglo XVII y, salvando la distancia del lenguaje, me daba cuenta de que la relación que se establece entre un jinete y su caballo es ahora la misma que hace 400 años. Y es algo que se produce despacio, que exige su tiempo, que tiene su base en el mutuo conocimiento, en la psicología del animal y del ser humano; es algo que aprende el cuerpo casi sin que se dé cuenta el cerebro, que no tiene tanto que ver con pensar como con sentir y comprender a través de la piel, de la tuya y de la de la bestia. Ninguna tecnología suple esto (aunque la tecnología me ayude a compartirlo con vosotros) y quizás por esto me gusta tanto este deporte, porque pertenece a un tiempo en que el tiempo no tenía importancia y en el que lo más importante no es lo que tú puedes hacer contra otro (un contrincante, el tiempo que te persigue…), sino lo que puedes hacer con otro: tu compañero, el caballo.

En la doma, como en el salto, tus competidores no son en realidad los otros binomios que participan en la prueba; en realidad, todos luchan para acercarse lo más posible a la perfección, cada binomio se enfrenta a sí mismo, a sus propios límites, y trabaja para superarlos. Eso es algo que entiendes enseguida cuando montas, y que yo sentía vivamente esta tarde. No importa cuán bien o cuán mal otro caballo y su jinete hayan saltado ese obstáculo que tienes delante; a ti en ese momento lo único que te importa, lo único que te puede importar, es que tu caballo salte bien y que tú estés a su altura. Y cuando consigues vencer tus propios límites, estás satisfecho incluso aunque otro competidor te supere.

Se puede argüir que eso sucede en otros muchos deportes, pero en realidad sólo sucede en un puñado de disciplinas, casi todas individuales: gimnasia, atletismo, montañismo… Todos deportes antiguos, primitivos casi, heredados de épocas en las que la superación personal era más importante que el triunfo, donde lo preciso se valoraba tanto o más que lo eficaz, épocas en las que llegar no era tan importante como el viaje.

Hoy siempre tenemos prisa, pero encima de un caballo para mí el tiempo se detiene.
…

Comiat

Estic una mica trista, perquè avui (bé, de fet , ahir) s’ha acabat el curs que he estat fent tots els dilluns a Esade els darrers tres mesos. Ha estat dur, perquè era molt intens i hem hagut de fer un treball en grup bastant feixuc, però sé que anyoraré els companys que hi he trobat. Hem fet el comiat en un lloc genial, Can Bonastre, una antiga masia reconvertida en wine resort, on m’agradaria passar molts caps de semana, si la meva economia estés a l’alçada del luxe que allà es proposa.

Hi hem anat perquè una de les companyes del curs és la copropietària del negoci, que porta amb el seu germà. Un entorn preciós per descansar i per estimar. Molt recomanable la visita (sempre tens l’opció d’anar-hi només a dinar o a una sessió a l’spa). Per ser perfecte, només li falten cavalls.

Tornant al curs, la presentació del treball no ens ha quedat massa bé, segurament perquè ens vam equivocar d’estratègia en un tema tan feixuc, però m’han felicitat per la meva intervenció, així que l’ego ha quedat content. Ara ja puc dir que sóc tota una directora de comunicació en potència. Però demà, si aconsegueixo aixecar-me, seguiré sent la que treballa a IO fa ja 13 anys. (Per cert, i recordant el meu parèntesi d’un any a Ingesco, avui a Esade m’he trobat amb el Carles Ylla!!! Quines voltes dona la vida!!)
…

Somos lo que decimos

Escribía el otro día en mi libreta de tren —esa que llevo en el bolso siempre y que lleno de garabatos cuando me toca esperar más de diez minutos— que ahora en mi profesión (la comunicación corporativa) se habla mucho de emociones. Todos los publicistas te cuentan que para conectar con el público lo que hay que hacer es hablar a su corazón y no a su cabeza. Pero a mí, todo eso, me parece algo manido y vacío de contenido, algo así como confundir la feminidad con vestirse de rosa y ponerse blusa con volantes.

Me interesa mucho más el poder de las palabras para construir nuevas realidades, para imaginar futuros. Nombrar las cosas es darles vida, y nombrar nuestros ideales es el primer paso para alcanzarlos y hacerlos realidad. La palabra justicia es sin duda anterior a su aplicación real a la vida de las personas —tan precaria aún hoy, cuando la injusticia se ceba sobre millones de seres humanos— y muy anterior a que ese valor se asentara como base de la sociedad.

En este sentido, me ha parecido estupendo el ejemplo que ponía Manuel Rivas hoy en su columna:

“Cuando Ramón y Cajal decidió adentrarse en el estudio del cerebro humano, no dijo para la ocasión: ‘¡A ver cómo anda el tarro!’. Escribió: ‘Sentía yo entonces vivísima curiosidad por la enigmática organización del órgano del alma’. Formulado así el asunto, las neuronas se le mostraron en toda su elegancia.”

No podía ser de otro modo. ¿Quién podía ver más claras las huidizas sinapsis que aquel que sabía tejer con los sutiles e invisibles hilos de la emoción la descripción de una investigación científica?

La emoción de los publicistas es otra cosa. Es como el caramelo que das al niño para hacerlo feliz, con una felicidad rápida y sin complicaciones. Los caramelos están bien, pero en exceso producen caries.
…

Neteja d’estiu

Fent la típica neteja d’aquestes que ens dona per fer durant les vacances d’estiu, he trobat una llista de feines que em vaig proposar tirar endavant un estiu de fa quasi 30 anys. El paper no porta data, però sé que era al començament de la tardor perquè entre els importants objectius que em proposava hi havia el de proveir-me d’un guarda-roba d’hivern: “comprar camperes” (les botes de moda a l’època); “trobar uns mitjons hippies” (qui no era hippy als anys setanta?); i “fer-me la faldilla” (jo és que era una noia molt apanyada, llavors).

El que m’ha fet més gràcia, però, no són les compres prosaïques, sinó les meves grans metes vitals: “trobar feina” (un altre signe que el curs just començava), “millorar el sistema d’estudi”, i “arreglar colla” (és clar que les meves intencions eren millors que el meu català). Trobar-la, la feina, prou que la vaig trobar: d’administrativa en un despatx, quatre hores cada tarda per 10.000 peles al mes (atenció mileuristes, 60 euros dels d’avui!). El que em penso és que no vaig aconseguir millorar gaire el meu sistema d’estudi; no és que m’anés molt malament a l’institut i, de fet, treia bones notes, però segueixo sent tan dispersa ara com era aleshores. De fet, cada començament d’any torno a escriure al meu llistat de bons propòsits: “millorar el meu sistema de treball”, i segueixo tenint mitja dotzena de projectes començats que no acabo, i les tauletes plenes de llibres que vaig llegint a trossos i desordenadament.

D’altra banda, la colla que volia arranjar devia quedar-me impressionant de debò, perquè ni recordo qui la formava… us diré més, ni recordo haver tingut mai una colla. Amistats individuals sí, unes quantes, però colla… Tanmateix, trobar-me de cop amb la prova de l’existència d’un corpus afectiu que he oblidat m’ha omplert d’interrogants i dubtes. Potser en aquesta colla perduda rau l’origen d’una bona part de les meves neures (i en tinc unes quantes!): la meva incapacitat per emocionar-me amb els triomfs i derrotes d’un equip esportiu; la impossibilitat de menjar síndria i meló; la indolència dels diumenges al matí; la mania que em fa la gent amb halitosi; l’ànsia que em produeixen les multituds; la impaciència i irritació que m’ataquen tot fent cua; el fàstic que em fan les granotes; la repugnància pel color rosa i els llacets; creure que més enllà no hi ha res, però que més cap aquí tampoc hi ha gaire que realment s’ho valgui (encara que Pere Calders ens ensenyés que tot s’aprofita)… O potser no, potser la colla (o el que fos) no em va afectar gens.

I què trist seria descobrir que allò que movia la meva vida fa 30 anys no tenia la més mínima importància (ni aleshores, ni després). Tanmateix, dues entrades al llistat el redimeixen: la primera, “fer esport”, una cosa que vaig començar a proposar-me als 16 anys i vaig aconseguir començar a fer regularment als 40 (el que jo dic, el valor de la perserverança); i la segona, “primeríssim, aixecar-me”. És a dir, que tot això ho vaig pensar i ho vaig escriure bo i tumbada al llit, la qual cosa demostra que la mandra dominical ve de lluny i que la colla perduda és un miratge.

De tota manera, cal anar em compte amb els miratges, perquè per menys que això alguns han començat una guerra ( i, si no, que els hi preguntin als iraquians!).
…