Fent la típica neteja d’aquestes que ens dona per fer durant les vacances d’estiu, he trobat una llista de feines que em vaig proposar tirar endavant un estiu de fa quasi 30 anys. El paper no porta data, però sé que era al començament de la tardor perquè entre els importants objectius que em proposava hi havia el de proveir-me d’un guarda-roba d’hivern: “comprar camperes” (les botes de moda a l’època); “trobar uns mitjons hippies” (qui no era hippy als anys setanta?); i “fer-me la faldilla” (jo és que era una noia molt apanyada, llavors).
El que m’ha fet més gràcia, però, no són les compres prosaïques, sinó les meves grans metes vitals: “trobar feina” (un altre signe que el curs just començava), “millorar el sistema d’estudi”, i “arreglar colla” (és clar que les meves intencions eren millors que el meu català). Trobar-la, la feina, prou que la vaig trobar: d’administrativa en un despatx, quatre hores cada tarda per 10.000 peles al mes (atenció mileuristes, 60 euros dels d’avui!). El que em penso és que no vaig aconseguir millorar gaire el meu sistema d’estudi; no és que m’anés molt malament a l’institut i, de fet, treia bones notes, però segueixo sent tan dispersa ara com era aleshores. De fet, cada començament d’any torno a escriure al meu llistat de bons propòsits: “millorar el meu sistema de treball”, i segueixo tenint mitja dotzena de projectes començats que no acabo, i les tauletes plenes de llibres que vaig llegint a trossos i desordenadament.
D’altra banda, la colla que volia arranjar devia quedar-me impressionant de debò, perquè ni recordo qui la formava… us diré més, ni recordo haver tingut mai una colla. Amistats individuals sí, unes quantes, però colla… Tanmateix, trobar-me de cop amb la prova de l’existència d’un corpus afectiu que he oblidat m’ha omplert d’interrogants i dubtes. Potser en aquesta colla perduda rau l’origen d’una bona part de les meves neures (i en tinc unes quantes!): la meva incapacitat per emocionar-me amb els triomfs i derrotes d’un equip esportiu; la impossibilitat de menjar síndria i meló; la indolència dels diumenges al matí; la mania que em fa la gent amb halitosi; l’ànsia que em produeixen les multituds; la impaciència i irritació que m’ataquen tot fent cua; el fàstic que em fan les granotes; la repugnància pel color rosa i els llacets; creure que més enllà no hi ha res, però que més cap aquí tampoc hi ha gaire que realment s’ho valgui (encara que Pere Calders ens ensenyés que tot s’aprofita)… O potser no, potser la colla (o el que fos) no em va afectar gens.
I què trist seria descobrir que allò que movia la meva vida fa 30 anys no tenia la més mínima importància (ni aleshores, ni després). Tanmateix, dues entrades al llistat el redimeixen: la primera, “fer esport”, una cosa que vaig començar a proposar-me als 16 anys i vaig aconseguir començar a fer regularment als 40 (el que jo dic, el valor de la perserverança); i la segona, “primeríssim, aixecar-me”. És a dir, que tot això ho vaig pensar i ho vaig escriure bo i tumbada al llit, la qual cosa demostra que la mandra dominical ve de lluny i que la colla perduda és un miratge.
De tota manera, cal anar em compte amb els miratges, perquè per menys que això alguns han començat una guerra ( i, si no, que els hi preguntin als iraquians!).
…
Escrit(o)s (im)prescindibles 
el mílquing.Es tracta d’una masturbació especial que en cap cas no ha de portar a l’orgasme. Per això cal disposar de temps, hores: entre una hora i mitja i dues com a mínim i sis com a màxim. I encara s’aconsella, per accentuar la frustració de l’esclau, de repetir-ho l’endemà i els dies següents. Alguns submisos dels EUA donen testimoni, amb l’aval de les seves Mestresses, d’haver estat privats de plaer durant tres mesos. Sembla que s’arriba a un estat proper a l’èxtasi confirmat pel meu esclau.Només cal calma, penombra, gens de soroll exterior. Aconsello de lligar els peus i les mans del submís, tombat de panxa enlaire: així li és més frustrant?! Al començament, per evitar cap accident –que s’escorri prematurament– és preferible no acariciar-li el cos ofert, sobretot els pits (sé que Nosaltres, les Dones, tenim com ells les mans inquietes), es tracta de concentrar-se únicament en el penis.És molt important embenar-li els ulls, ja que la vista és un dels motors de l’orgasme. Si més endavant el considereu prou fort com per suportar aquest deliciós turment, sempre li podreu retirar la bena.Cada vegada vigilo els seus més mínims moviments. Es tracta d’arribar fins al fil de l’orgasme… però t’has d’aturar a temps. És com dansar a la corda fluixa.Es tracta de practicar una masturbació normal, més aviat lenta, durant només uns pocs minuts. Després deixeu-lo, aneu a beure el que us vingui de gust, feu una cigarreta les qui fumeu o fullegeu un catàleg.Torneu a masturbar-lo, una estona més llarga aquesta vegada. Si no trempa més, encara millor! Però assegureu-Vos-en, aquest fenomen psicològic es pot disparar quan li posem la mà sobre el cos (totes coneixem els “Nostres” homes). Deixeu-lo una altra vegada. Torneu-hi després d’una pausa… i així aneu fent. Entre manipulació i manipulació entretingueu-Vos, feu-lo esperar.Arriba un moment en què la Meva mascota em suplica d’anar més lluny, de concedir-li l’orgasme. No feu res. Rieu. És el moment de retirar la mà.Si heu aconseguit passar de quatre o cinc masturbacions, arribarà el moment en què el submís ejacularà sense orgasme, és a dir, sense plaer. Serà una ejaculació de debò, però sense manifestació exterior. Això sorprèn, Jo estava estupefacta la primera vegada. Sabem que després de l’ejaculació l’home és intocable, no se li aixeca el penis… Doncs en aquest cas només cal comprovar-ho, s’aguanta en erecció.Per provar-li que s’havia escorregut, ja que ell en dubtava, li vaig treure la bena perquè veiés el semen i li’n vaig posar a la boca perquè el tastés. La seva primera reacció va ser dir que se sentia frustrat per no haver sentit el plaer de l’escorreguda, només el de la masturbació.N’hi ha prou de deixar-lo reposar, amb els ulls altre cop embenats, i deixar-li fer un pipí si en té necessitat. Vosaltres descanseu, també, i torneu a començar al cap d’una hora.El Meu esclau ha arribat a ejacular tres vegades en sis hores; les dues primeres, molt seguides; la tercera, al cap de molta estona.Li he repetit l’experiència durant deu dies. Li he fet confiança, sé que no es tocarà quan estigui sol a casa seva. Em diu que no en té ganes, que no en té necessitat. Em sap molt de greu no experimentar aquesta pràctica durant mesos sencers, perquè al capdavall, Senyores, tot ens és permès durant el mílquing! Als EUA, hi ha Dominants que no s’estan de fer l’amor amb altres homes davant el seu submís privat de plaer i lligat.Gran plaer a Totes i a tots!