Categoria: Societat

Per què escriure?

Divendres, tot sopant, un amic em preguntava d’on surt aquest desig desfermat de tanta gent d’escriure sobre la seva vida. A qui li importa, em deia, si el Piqué va a dinar amb el Puyol? Però, sobretot, què en treu ell d’explicar-ho a Twitter perquè milers de persones puguin llegir-ho?

Sempre he pensat que les persones escrivim responent a tres pulsions bàsiques: per distreure i per distreure’ns (la pulsió lúdica), i la primera de les distraccions, des de l’època del joglars, és explicar que ens passa o que els passa als que coneixem (la vida dels famosos ja era un bon producte comercial al segle XII, amb l’avantatge aleshores que el temps, la distància i la impossibilitat de comprovar els fets afavorien el mite, pel que un bon poeta podia convertir en heroica qualsevol vida vulgar); per pensar (la pulsió intel·lectual), doncs per molts de nosaltres és ordenant les idees sobre el paper que podem ordenar els pensaments i trobar el camí de les conclusions com qui troba la sortida del laberint seguint el fil d’Ariadna; per atrapar el temps (la pulsió memorialística), perquè sabem que la vida se’ns escapa entre els dits, com un grapat de sorra, i que caminem cap a la mort des del minut següent del nostre naixement, però covem la il·lusió de la immortalitat, si no del cos, que sabem limitat, sí del nostre rastre. I sempre escrivim per als altres, ho admetem o no.

Les pulsions dels que llegeixen són, tanmateix, molt més diverses i, per això, escriure, ja sigui literatura. periodisme o la micronarrativa pròpia de les xarxes socials, serveix per moltes més coses, des de la creació artística al lobby polític. Però a un nivell molt bàsic, un no s’hi posa buscant l’efecte, sinó mogut per una causa.

I és evident que Twitter o Facebook no són espais on un vagi a pensar, sinó més aviat a passar-s’ho bé compartint amb amics, coneguts o admiradors fets i idees sovint més banals que transcendents. Són un espai on anem a distreure’ns, a trobar-nos amb gent (com podríem fer-ho al cafè de la cantonada, o en el vernissage d’una exposició) i, justament per això, no deixen de sorprendre’m una mica els clams a la manca de privacitat en aquests canals (com em sorprendria que algú clamés per la manca de privacitat assegut a la barra d’un bar).

Aquest cap de setmana han coincidit dos articles sobre privacitat i xarxes socials, un a l’Ara, Presoners al Facebook, basat en les queixes d’un usuari que assegura que va tenir dificultats per donar de baixa el seu perfil de Facebook i que estava amoïnat perquè alguna de les dades i fotografies del seu perfil arribés a l’abast de persones de la seva feina, i l’altre al The New York Times, molt més interessant al meu parer, So Much for Reinventing Ourselves Online, que analitza les dificultats que la progressiva interconnexió de les xarxes planteja als que volen jugar a ser Dr. Jeckyll a casa, i Mr. Hyde ocults en el pretès anonimat d’internet. L’article de l’Ara barreja, una mica matusserament, dos problemes d’ordre molt diferent: el dret que tot usuari ha de tenir per aconseguir que les seves dades siguin totalment eliminades d’una base de dades, i l’impacte que la presència en aquestes xarxes pot tenir en al vida quotidiana d’un ciutadà.

No he provat de donar-me de baixa de Facebook, així que no puc dir si és o no complex, però sí puc assegurar que els perfils de totes les persones amb qui em relaciono no desllueixen pas la imatge que han construït al llarg d’una àmplia i diversa vida social. Al capdavall, és lògic que esborrar-se del Facebook sigui tan difícil com retirar-se a la vida contemplativa després d’una vida de relacions construïdes a les barres de les discoteques: és possible que no et vegin, però igual no és pas tan fàcil que t’oblidin. Si un es deixa fotografiar en actitud compromesa per un amic que penja la imatge al seu Facebook, podrà esborrar el seu propi perfil, però segurament no li serà tan fàcil esborrar el seu passat. 🙂

En definitiva, tot el que passa a les xarxes socials, passa a l’arena pública. No ens deixem torbar pel fet que avui es pugui “ser públic” tancat quasi a les fosques en una habitació on només lluu la pantalla del laptop.
…

La notícia perfecta

Hollywood va inventar “La tempesta perfecta” i una política minera feta a la mida d’una elit socialment irresponsable ha fet possible, paradoxalment, “la notícia perfecta”. El rescat dels 33 miners xilens té tots els ingredients: malvats poderosos; polítics que van mirar cap a l’altra banda primer, quan calia fer normes i controls de seguretat, però que finalment han estat amatents al costat les víctimes; hi ha hagut sort, molta sort (33 homes, dos mesos a 700 metres sota terra i cap mort, ni cap ferit greu); hi ha hagut suspens, frases lapidàries, vídeos en línia, petites rebel.lions, líders de seny a la manera dels homes tranquils d’Steward, festes populars, noves tecnologies, anuncis de naixements, amants i dones que es coneixien i es trobaven a la boca del pou, una càpsula de salvament que semblava una càpsula espacial unint dos universos…

I hi ha hagut temps per preparar-se, i un precís acompliment de terminis. Les d’ahir eren portades anunciades, grandiloquents i aparatoses com un pastís de noces, perquè no eren una notícia (què ens explicava que no sabéssim ja, i fins i tot millor, per la TV, per la ràdio o per Internet). De tan perfecta, la notícia impresa havia esdevingut una escenografia, i a la TV, un “big brother” dignificat.

Avui es publiquen les tardanes declaracions de contricció conjugades en futur: s’investigaran les irregularitats. Potser hagués estat bé que durant aquests dos mesos de tancament s’hagués ja investigat i que enlloc de banals cròniques periodístiques sobre embarassos, bateigs, mares, nòvies i amants, ens haguéssim dedicat a esbrinar on eren els amos de la mina, d’on surt el capital de l’empresa, quins altres negocis tenen, com gestionen la seguretat, qui pagarà el rescat…

En lloc de passar-se el dia buscant la “humanitat” de les històries (com si tots fossin guionistes de “Ventdelplà”) potser estaria bé que se’l passessin buscant la veritat, que és sovint una cosa més pudent i lletja que una notícia perfecta.





Blog renovat

He aprofitat la Setmana Santa per rentar-li la cara al blog. Com diu l’Enrique Dans en el seus 7 consells per al teu blog publicats no fa gaires dies a Esquire, un blog és com la teva casa, i no tens pas la casa bruta. En realitat la seva matèfora es refereix a la moderació de comentaris, que ell defensa, però tant se val. M’havia cansat una mica del vell format i he optat per un disseny més net i llegible. Ara ja només em falta saber si tinc ben definit el meu pròposit de presència a la xarxa (bé, sempre he dit que el meu somni com a periodista era tenir una columna, així que crec que aquest deu ser el meu propòsit: tenir una columna, per compartir les meves reflexions sobre les coses que m’interessen, malgrat no tenir mitjà i, per tant, no tenir gaire clar si tinc una audiència) i posar-hi la regularitat que el Dans considera clau. És a dir, anar-hi anant.
…

Sorprenent solidaritat

Acabo de llegir a l’InfoCatalunya, la revista que edita i distribueix gratuïtament a tot el país la Generalitat, que aquesta institució dona suport a la candidatura al Nobel de la Pau de la Fundació Vicenç Ferrer, i m’he quedat al·lucinada. Com pot prendre partit l’agència de cooperació d’un govern, i el govern mateix, en la defensa d’un reconeixement a una sola de les institucions que treballen en l’àmbit de la solidaritat? És potser més valuós per al Govern català el treball que fa aquesta fundació per les persones pobres que el que poden estar fent d’altres organitzacions solidàries amb més història i menys personalisme, amb més abast i més transcendència?

A aquest suport públic diguem-ne espiritual a la Fundació Vicenç Ferrer, hi han afegit la donació (només a aquesta i no pas a d’altres entitats igualment solidàries) de la recaptació d’uns concerts i unes actuacions musicals al Palau Robert que fins on jo sé es paguen amb diners públics. Amb quin criteri, em pregunto?

Després de 15 anys al món de les ONG, coneixent com conec com n’és de complex l’accés als fons públics per les organitzacions solidàries i el treball d’avaluació que cal fer per ser justos en el repartiment dels ajuts a projectes (cosa que no sempre s’aconsegueix), aquest suport no només em sembla arbitrari, sinó clarament oportunista. Sembla dictat pel temor de no sortir a la foto si Vicenç Ferrer ascendeix als altars laics del Nobel abans d’ascendir als altars de l’Església (cosa que té difícil sent un exjesuita, companyia sempre una mica massa alternativa pel gust de certes jerarquies, que va penjar els hàbits per casar-se).

Personalment, mai vaig ser admiradora de l’estil personal i el tarannà del vell cooperant que sense cap mena de rubor declarava a les entrevistes que no l’importaven les causes de la pobresa, però que tenia clar que s’havia d’ajudar a les persones que ho necessiten. Estic totalment d’acord en la segona part de la frase, però per més que ajudis, mai et pots desentendre de les raons que fan pobres als pobres; no pots construir un microcosmos de buenismo a Anantapur, mentre el món segueix avançant tot aixafant milions de persones entre les dents d’un engranatge d’injustícia que no et molestes a denunciar.

Tanmateix, tot i no estar d’acord amb els seus plantejaments, podria haver entès que se li hagués donat el Nobel a la persona, per la seva capacitat d’inspirar a milions, pel seu carisma, pel seu compromís personal… I hagués entès que els membres del Govern haguessin donat suport de forma pública, però això sí a títol personal, a Vicenç Ferrer com a candidat al Nobel de la Pau. El que no entenc és per què l’admiració a una persona que ja ens ha deixat hagi d’esdevenir guardó a una entitat que no és exemplar ni per dimensions, ni per tipologia de projectes, ni per implicació en sensibilització i campanyes. I em sembla poc equitatiu (i un Govern ho ha de ser) que es dongui suport públic a la candidatura.

Suposo que no guanyaré admiradors per aquesta entrada, perquè molta gent  valorava la figura de Vicenç Ferrer. I als mitjans els encantava, més que el que deia o el que feia, el seu aspecte d’apostol laic. Tant se val. Algú ha de dir aquestes coses, i potser a mi em resulta més fàcil ara que ja no sóc al sector.

Seguirem el tema.

S’acaba l’any

Falten només unes hores perquè s’acabi l’any. L’any de la crisi per a molts, l’any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d’un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m’esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.

Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l’especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l’organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.

El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s’acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.

El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d’afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l’avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l’opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d’abusos dins de la família…

Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l’Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s’uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l’última onada de l’EGM, una certa consolidació dels “clàssics”. Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.

Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les “guerres justes” és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l’evidència d’un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d’un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.

La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L’única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l’altra meitat fa discursos).

Però bé, comencem l’any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l’entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L’ungla m’acabarà de créixer i m’ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica…). Els meus fills treuran bones notes i n’estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.

Feliç 2010 a tots i a totes!!!

…