Categoria: Viatges

Capbussar-se en la vida

M’agrada llevar-me d’hora al matí i esmorzar mirant el mar. La majoria d’aquests dies, a Menorca, l’aigua ha sigut una làmina blava, ideal per passar-te hores explorant la vida sota la superfície. No he fet mai submarinisme, però si m’agrada agafar les ulleres, el tub i les aletes i passar-me les hores explorant les costes pedregoses. Vaig agafar el costum a Andalusia, en una vida anterior, i ara, en realitat, deixo que siguin els meus fills els que es passin el temps explorant, i jo només ho faig escadusserament, però segueix sent reconfortant.

El que em sembla genial és que jo, que nedo bastant malament i em canso de seguida quan intento mantenir el cap fora de l’aigua, em pugui relaxar completament i passar-me hores sense cansar-me “sota” l’aigua. Simplement, et deixes flotar i mires, i només cal moure lleugerament els peus per avançar. Tot plegat em sembla una metàfora preciosa de les maneres com pots enfrontar la vida: com una carrera cap algun objectiu més o menys llunyà, com aquella illeta que hi ha al mig de la Cala del Pilar, on et dirigeixes nedant amb esforç en un medi estrany, l’aigua, i on sempre arriben primer els més forts; o com una oportunitat per lliscar quasi inadvertidament, tot observant detingudament la vida que hi ha dins l’aigua —rica, diversa, sorprenent i misteriosa— per arribar quasi sense adonar-te’n, no només a l’illa, sinó als seus racons invisibles, que els nedadors “de superfície” passen per alt. Per mi és, en definitiva, una metàfora de la literatura.

D’alguna manera estic d’acord amb la tesi que expressava fa uns dies l’escriptor irlandès Keith Ridgway a The New Yorker quan deia que tot és ficció, perquè d’alguna manera, i és cert, qualsevol narració que fem de la realitat no és la realitat, sinó una ficció que construïm a l’entorn dels fets viscuts o coneguts. Afirma Ridgway que la nostra percepció de com són les coses se sobreposa als nostres records i, per tant —i això és collita meva—aquests adopten la forma, el color i, fins i tot, l’olor dels nostres desigs.

Tanmateix, jo crec que hi ha qui hi posa més talent i, sobretot, més interès en això d’inventar la realitat a través d’una ficció que no només la reconstrueix, sinó que la projecta, que ens fa somniar i que durant unes hores ens arrenca de la nostra quotidianitat i ens fa pensar, per fer-nos sentir o, fins i tot, per fer-nos oblidar. Aquests homes i dones amb talent per a la ficció són per mi com bussejadors de la vida. L’exploren amb el cap ficat a dins, amb unes ulleres que augmenten la mida de les coses i els ajuden a captar els detalls, s’aturen flotant sobre els esdeveniments, completament immòbils perquè no se’ls noti, i construeixen dins del seu cap —dins del seu esperit— la narració que després compartiran amb nosaltres.

Alguns creuen que poden aconseguir el mateix efecte mirant-se els peixos dins d’una peixera, però jo estic convençuda que per escriure bé cal mullar-se, moure’s en el mateix element que aquesta vida que volem observar. Perquè potser si que totes els relats de la vida tenen una part de ficció, però n’hi ha moltes, la majoria, que són la pura repetició d’un clixé —la peixera amb un fons marí prefabricat— i només algunes que s’han capbussat per descobrir el fons de les coves.

Estranyes connexions

En aquest racó de món on he vingut a passar les vacances, Movistar ha perdut la batalla i la meva connexió amb les xarxes invisibles que mouen el món ara mateix és bastant precària. Escric aquesta entrada offline, esperant poder-la copiar després allà on toca, fent servir la lenta i feble línia que m’uneix —només de tant en tant— a Internet i així a tots vosaltres.

Escric pensant en la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, sobre una estranya secta musulmana que  la policia ha “desmantellat” a la ciutat russa de Kazan. Sembla que el líder i els seus 70 adeptes vivien en un soterrani de vuit plantes que havien excavat sota la seva casa i que, en el cas de les criatures més petites —una vintena— n’hi havia que no havien vist mai la llum del sol. M’ha sobtat l’estranya connexió de la notícia amb la novel·la que estic llegint, City of Glass, la primera part de The New York Trilogy, de Paul Auster. En aquesta obra, un escriptor, que viu apartat i aïllat del món des de la mort del seu fill i la seva dona, esdevé detectiu després d’una estranya trucada i li encomanen la feina de protegir un home del seu propi pare qui, durant 9 anys de la seva infantesa, el va tenir tancat a les fosques, sense contacte amb el món i sense adreça-li ni una paraula. Darrera d’aquests maltractaments sembla que hi ha l’obsessió religiosa del pare, antic professor universitari i estudiós d’estranyes teories puritanes sobre la Salvació i el Nou Món.

No he passat del plantejament de la intriga d’Auster, però m’ha semblat curiós que la crònica periodística i la ficció literària s’hagin alineat a través d’aquests exemples de comunitats i persones que es creuen “elegits” per un Deu tan estrany que està disposat a salvar-ne unes quantes dotzenes i deixar a l’estacada uns quants milers de milions de persones. No us deixeu entabanar, no hi ha cap ésser ni cap entitat, física o espiritual, real o mítica, tan dolenta com per cometre una barbaritat semblant. Cap puritanisme, de la religió que sigui, pot justificar un genocidi a la manera de Noé.

També resulta una estranya coincidència que, amb un any de diferència, en la meva novel·la d’estiu —almenys en una de les moltes que llegeixo aprofitant les vacances— la pèrdua d’un fill sigui el condicionant de les percepcions i les actituds del personatge protagonista. No m’ho havia pas plantejat, perquè no coneixia l’argument de cap de les novel·les que inclou la trilogia d’Auster. De fet, el llibre ha dormit a la pila de pendents des que me’l vaig comprar fa un any en una preciosa llibreria de Brooklyn, simplement perquè m’agrada Auster. De la seva banda, Before I go to sleep, l’altre llibre al qual em refereixo, me’l vaig comprar de pura casualitat en una llibreria propera al Dupont Circle de Washington. A nivells molt diferents, les dues novel·les plantegen reflexions sobre el poder de la paraula i la literatura en un marc de novel·la negra i d’intriga. El tema dóna molt de si. Seguiré reflexionant-hi a mesura que avanço en la història.

Camí de cavalls

Quan llegeixes articles a Internet sobre Menorca, perceps indefectiblement un cert enyor d’altres temps: els de la dominació anglesa, que ens van deixar el Camí del Kane, les vaques frisones, la versió actual del formatge de Maó, la capitalitat d’aquesta vil·la i George Town (Es Castell ); o els de la dominació francesa, que van deixar-nos San Lluís i el Camí de Cavalls.

Bé, sobre aquest camí hi ha diferents teories, perquè alguns historiadors creuen que ja existia a les primeries del segle XIV i que va ser traçat en època de Jaume II, 400 anys abans que l’illa fos conquerida pels francesos. Aquesta darrera ruta recorre tot el perímetre de Menorca, vorejant la costa prop de les platges més concorregudes, però també per damunt dels espadats més inaccessibles si no és per mar. Quan va ser traçat, servia per a la protecció militar de l’illa, unint les diferents torres de vigia i permetent traslladar tropes allà on fossin necessàries per a repel·lir un teòric assalt. Té 20 etapes, però a cavall es pot fer en menys dies, si tu i la teva muntura aguanteu 6 o 7 hores diàries de camí. Jo tinc una amiga amazona que la va fer aquesta passada primavera i ahir en parlàvem, tot muntant a cavall, amb un dels guies de la ruta, comentàvem la passió per l’equitació de l’Ursi bo i fregant ja la setantena.

Ahir vam recórrer durant un parell d’hores un petit tros del Camí de Cavalls, entre les platges d’Algaiarens i Cala Morell, a la costa de Tramuntana, força més accidentada que la de Migjorn. Vam llevar-nos d’hora, per ser a les 8 a cavall, i poder-nos acostar i galopar per les platges abans que s’omplissin de gent. Estem a la setmana més concorreguda de l’illa i cap al migdia ja no cap ni una agulla a quasi bé cap platja, fins i tot a les que demanen un bon tros de caminada per arribar-hi.

Des de dalt de cavall, mires els penya-segats  i tens una estranya sensació de control. Tens una imatge privilegiada de l’illa i la convicció que la teva muntura et pot fer arribar amb facilitat allà on vulguis, per pedregars i camins que se’t farien duríssims a peu o en mountain-bike (els altres vehicles habituals d’aquesta ruta). De sobte han passat dues hores i t’adones que el temps ha volat i que s’ha acabat aquest viatge que ho és també una mica en el temps. I només penses en el moment de tornar-hi el més aviat possible.

Dia rúfol

Vam arribar ahir al matí al Port de Ciutadella. Ens esperava un dia gris i plujós, que ens va tenir tot el dia “atrapats” a l’apartament. Per sort portem lectures suficients, teníem coses urgents per comorar i, també, una piscina.

L’illa és preciosa. Més autèntica en la soledat dels camps que en la bulliciosa tarda de Ciutadella. Però sense el sol brillant, Menorca perd la qualitat iridiscent de la seva llum.

Mentres esperem que torni a aparèixer el sol, estudiem les properes rutes: en cotxe, a peu i a cavall.

Demà començarem l’aventura per la Cala d’Algaiarens i dimecres confiem poder anar a muntar i veure ni que sigui un trosset de la Ruta des Cavalls que envolta l’illa.

Un bon però gris inici.

Enviat des del meu iPhone

Una nit a Maputo

Camino entre la gentada quasi sense adonar-me’n, amb la mirada concentrada en l’ombra que s’allarga davant meu. L’advertiment sobre els riscos d’una nit de festa calorosa regada amb molta cervesa m’han fet recordar una nit a Maputo, fa més de 10 anys. La percepció de perill és sempre relativa i molt subjectiva. Jo, a Moçambic, no vaig tenir mai percepció de perill, ni caminant de nit pel centre de la capital, ni sola al mig d’un camp de refugiats o fent temps en un petit aeròdrom al mig del no res, sense telèfon, amb un anglès limitat, rudiments de portuguès i cap coneixement de les llengües locals; i el que potser és més important: amb un relatiu desconeixement, per part dels meus companys, de la meva ubicació exacta.

Aquesta nit no té res a veure amb la nit de Maputo (tret potser que a l’aire comença a flotar la paraula emergència, que és el que em va portar a l’Àfrica austral, tot i que es tracti d’emergències d’ordre molt divers: allà lluitàvem contra els elements i la pobresa, aquí l’economia lluita contra nosaltres i ens esbatussa una riquesa mal portada per uns quants que acabarà fent-nos a tots més pobres). En aquella nit jo caminava concentrada intentant entendre la situació d’un país i mesurar l’impacte del nostre ajut; en aquesta nit camino concentrada intentant entendre per què els sentiments ens porten cap allà on no ens convé anar, per què ens dominen, intento entendre un dolor que se m’escapa i el pes del qual estàs aprenent a suportar, i penso en el que voldria fer per ajudar-te a suportar-lo, i que no faré mai.

Però aleshores pensava i ara penso en la por: en la d’aquella vella periodista per a qui Maputo era la ciutat més perillosa del món, perquè la seva imatge havia quedat congelada en un passat que ella percebia encara com una amenaça. Recordo haver pensat que, de vegades, ens quedem penjats en una idea de com són les coses (un país, una persona, una situació) i ens resulta difícil acceptar la seva evolució, els seus canvis. Avui, mentre camino, penso en les meves pors, i en com he après a controlar-les totes, totes menys una: la por a expressar els meus sentiments. Puc caminar sola per carrers foscs, o assumir decisions difícils. No em fa res acceptar responsabilitats amb totes les seves conseqüències, però quan es tracta del meu cor, em sento tan vulnerable que la por em fa maldestre i em deixa incapaç de comunicar-me. Puc ser aspra quan vull ser suau; rígida quan vull ser flexible; distant quan desitjo apropar-me… I no puc dir el que sento, perquè sento que les paraules em traeixen.


Sento passes darrera meu i la veu estentòria d’un borratxo. Sento que s’apropa, però no tinc por, perquè ara mateix no sóc aquí, camino per la nit de Maputo, abans que tot comencés, abans que em trenquessin el cor i comencés a recollir-ne els trossos per tornar-lo a esberlar en un somni impossible, i mentre camino penso en quan només hi havia el perill de perdre’m a la nit africana.