Jo també llegeixo Wikileaks

Sí, navego amb enorme atenció i interès pel cabalós riu de cables transmesos des d’ambaixades i consolats nord-americans de tot el món, i llegeixo desenes d’informes que desperten el meu interès, mentre alhora segueixo l’exploració  i les “descobertes” de centenars de periodistes de tots els diaris, que en lloc d’una “gola profunda” tenen una gàbia gegantina de lloros garlaires en forma de web.

Jo no havia entrat encara a les cròniques des d’Abuja, la capital de Nigèria, quan ahir El País va publicar la més que qüestionable actuació de la farmacèutica Pfizer al país africà, amb un exèrcit d’advocats intentant aturar les causes judicials empreses contra la companyia per les seqüeles que un tractament experimental havia deixat en una colla de nens nigerians. El cable de l’ambaixada nord-americana a Nigèria de desembre de 2009 publicat per Wikileaks sembla un tros del guió de The Constant Gardener, la novel·la de John Le Carré, portada al cinema per Fernando Meirelles, que destapa la corrupció i les pràctiques criminals d’una companyia farmacèutica a l’Àfrica.

En la crònica hi ha de tot: la “sospita” dels executius de Pfizer que els processos oberts a Abuja són “polítics”, perquè, afirmen, “la ONG Metges sense Fronteres també va subministrar Trovan [el medicament en fase experimental] a nens afectats de meningitis i no se’ls ha obert cap procés” (una afirmació que, a més de greu, resulta molt estranya, si el medicament estava en fase experimental); hi ha un principi d’acord per 75 milions de dòlars, que Pfizer pagaria al govern de l’Estat de Kano (Nigèria és un Estat federal) i als afectats, una quantitat important, però que la multinacional considera acceptable atès que “els costos legals dels processos oberts pugen més de 15 milions de dòlars anuals” (Déu n’hi do aquests advocats!!!); hi ha també una comprensible preocupació de part de Pfizer per la corrupció local (es parla de pagar la part d’indemnització que correspon al govern local mitjançant la construcció d’instal·lacions sanitàries i de la constitució d’una fundació administrada per una ONG per garantir que les indemnitzacions arribin a les famílies), però alhora és precisament aquesta corrupció local (la divulgació dels negocis dubtosos del fiscal general i la intermediació d’un antic president colpista) l’eina que la farmacèutica empra per forçar la suspensió dels processos judicials.

Francament, impagable. M’ho miri com m’ho miri, només trobo beneficis en el fet que aquesta mena d’informació sigui posada a l’abast de tothom, perquè com diu Enrique Dans en el seu blog, l’única defensa que tenen els governs (i jo afegiria les corporacions i els individus) davant de Wikileaks i la seva filosofia de transparència total és no tenir res per amagar. No hi puc estar més d’acord. Cal ser coherent i conseqüent, cal ser honest des d’una perspectiva legal, però també des d’una perspectiva moral. Amb més fair play, no calen tants informes confidencials, i amb una mica menys d’hipocresia, probablement podríem veure una reducció efectiva de la corrupció.

Com a mostra del que vull dir, us tradueixo un exquisit fragment de l’informe emès l’octubre de 2008 des de l’ambaixada nord-americana de Bishkek, capital del Kirguistà, sota el prou evident títol de Càndida conversa amb el Príncep Andrew sobre l’economia kirguiza i el “gran joc” :

«Després d’una estona donant voltes desganadament sobre el tema [el sentiment dels kirguizos que les potències occidentals els havien forçat a signar contractes desavantatjosos quan el 1990 s’havia separat de l’antiga Unió Soviètica], només fent algun esment mordaç a “interessos personals”, els representants empresarials van començar a descriure el que consideraven una vergonyosa situació de corrupció de l’economia kirguiza. Tot manifestant que cap d’ells no hi havia participat mai i que mai havien pagat suborns, un representant d’una companyia mitjana va manifestar que “De vegades és una espantosa temptació”.  En una sorprenent manifestació de candor, tenint en compte que el dinar tenia lloc en un hotel públic, tots els homes de negocis presents a la reunió van començar aleshores a comentar que no es podia fer res al Kirguistà si Maxim, el fill del president Bakiyev, no se’n duia “la seva tallada”. El Princep Andrew va ficar-se en el tema amb ganes, dient que no deixava de sentir el nom de Maxim “un cop i un altre, per tot arreu” quan es parlava de fer negocis en el país. Envalentit, un dels homes de negocis va dir que “fer negocis aquí és com fer negocis al Yukon” en el segle XIX, és a dir que només aquells que estiguin disposats a participar en les corruptes pràctiques locals podran fer diners. Els seus col·legues van donar-li la raó de forma entusiasta i un d’ells va assenyalar que “aquí no ha canviat res. Abans tot el que senties era el nom del fill de l’Akayev. Ara és el nom del fill del Bakiyev”. En aquest punt el Duc de York va fer una gran riallada tot dient: “Això sona exactament com França”.

(…) El dinar havia durant ja quasi el doble de temps del previst, però semblava que pel Príncep tot just estàvem al començament. Havent esgotat el tema del Kirguistà, va tornar a parlar sobre la promoció dels interessos econòmics britànics a l’estranger. Va clamar contra els investigadors anti-corrupció britànics que havien comès la “idiotesa” de quasi bé tirar per terra el negoci Al-Yamama anb Aràbia Saudita. (NOTA: El Duke es referia a la investigació, posteriorment tancada, sobre uns suposats suborns que un membre de la casa reial saudita havia rebut a canvi d’un lucratiu contracte plurianual amb BAE Systems per proveir equipament i formació a les forces de seguretat saudites. FI DE LA NOTA.) Els súbdits de la seva mare asseguts al voltant de la taula van bramar la seva aprovació.»

Entenc que als Estats Units no els agradi que la Casa Reial britànica i el govern de Gran Bretanya coneguin la crítica opinió que a la seva ambaixadora al Kirguistà li van merèixer els comentaris del Príncep Andrew i dels empresaris anglesos reunits en aquest dinar, on ella era la única no anglesa (la diplomàtica assenyala al principi de l’informe la seva estranyesa perquè no hagin estat convidats l’ambaixador de França i el d’Alemanya) i dedueixo que l’única dona. Però, és clar, l’autèntic problema no és que Wikileaks ho faci públic, sinó que l’ambaixadora tingués material tan “sucós” amb el que confegir el seu informe.

El despatx diplomàtic està escrit amb una ironia i un llenguatge dignes dels guionistes de Sí, ministre. (Impagables les referències a l’anàlisi que el príncep anglès fa de la geopolítica asiàtica, que considera un retorn al Great Game, que és com els anglesos anomenen el llarg període d’enfrontaments bèl·lics amb Rússia [1813-1907] pel control de l’Àsia central). I sembla que el Príncep Andrew intuís on acabaria la crònica del dinar quan cap al final va aprofitar per criticar “els (insult) periodistes, sobretot del National Guardian, que fiquen els seus nassos per tot arreu”. Com veieu l’ambaixadora va tenir escrúpols de reproduir les paraules gruixudes del llenguatge reial. No es va poder estar, però, de citar el que sens dubte hem de valorar com la cirereta del dinar:

«Tot sortint, un dels assistents va confiar a l’ambaixadora: “Quin fantàstic representant del poble britànic! No podríem estar més orgullosos de la nostra família reial.”»

…

Terrassa-O-Culta: Des de Berlín

El Xavi González exposa a Berlin, a la SevenStar Gallery. Va inaugurar… [Llegir més]

Terrassa-O-Culta: Mosaics

Confesso que li tinc una certa antipatia a la figura del  Santiago Padrós, mosaïcista terrassenc, autor, entre altres obres, dels mosaics de la basílica del Valle… [Llegir més]

Terrassa-O-Culta: Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa

Ahir vam tenir nova reunió per parlar del Pacte Cívic per la Cultura de Terrassa. Fa uns dies veiem, a la Comissió Permanent del Pacte, el document… [Llegir més]

Temps i una mica d’ordre

Unes setmanes de feina molt intensa i el temps se’ns escola entre els dits, i amb ell les paraules que voldríem anotar al blog (paraules com petjades a la neu blanca del paper escrivia, i ens llegia dijous, la poetessa Rosa Igartua). Més blanca encara que el paper, més freda, la pantalla de l’ordinador fa pampallugues davant d’uns ulls que s’acluquen i, al final, deixes la idea per a un altre dia.

Mentrestant, ha començat la campanya electoral, hem atorgat el premi Bartra de poesia (a Igartua, precisament) i, en diversos fòrums i contextes, hem debatut el futur de la cultura a Terrassa (i no un “on va”, sinó un “on la volem portar”, que sempre resulta molt més estimulant, siguin o no viables les idees que sorgeixen).

Just abans de la darrera entrada vam assistir a l’estrena de Calígula, d’Albert Camus i, poc abans havia estat a la interpretació del Carmina Burana, de Carl Orff, per part del Cor Montserrat i l’Orfeó de Sabadell. Dos espectacles que no només em van fer pensar molt, sinó que em van fer sentir orgullosa de ser presidenta de la meva entitat, per la qualitat excepcional de la feina feta pels nostres grups. La “retrobada” amb Orff i la seva ambigua relació amb el règim nazi va ser motiu d’una petita picabaralla amb un amic, sobre fins a quin punt podem acceptar d’un artista (o de qualsevol altra persona) la connivència amb un règim dictatorial (en el cas d’Orff, la connivència amb un règim obertament genocida). Jo sóc del parer que possiblement l’obra d’un gran artista pugui salvar-se de les complicitats vergonyants del seu autor, però el mateix artista no em mereix pas tant de respecte com la seva creació. Tot i aquest parer general, també penso que cal veure cas a cas quina és la dimensió real de l’actuació “ignominiosa”, perquè cada època, cada situació és diferent.

Més que combregar-hi i manifestar-ho, Orff sembla que es va deixar estimar pels nazis, cosa que li va permetre adquirir una posició social important, que no va ser capaç d’utilitzar per salvar de la mort Kurt Huber, un músic amic que s’havia significat clarament contra el règim nazi, quan la dona d’aquest li va demanar ajut. Diuen els seus biògrafs que Orff es va sentir sempre més culpable per aquells fets (i per haver emprat el nom de l’organització de Huber, Die Weisse Rose [la Rosa Blanca], per atribuir-se unes accions anti-nazis que, en realitat, no havia emprès mai: Huber i els seus companys eren morts i no podien desmentir-lo).

Tot això ho vaig saber després de la discussió, però també vaig saber que Orff, de caràcter distant i solitari i maneres de misàntrop, considerava que les persones només eren “completes” quan podien expressar-se a través de l’art, i que aquesta expressió artística no estava reservada a uns pocs “elegits”, sinó que era el fruit d’un aprenentatge que tots podem fer. La idea clau, en la qual va basar un mètode pedagògic musical que encara s’utilitza, és que tots els nens i nenes són “musicals” i cada individu pot ser lliure per expressar-se musicalment només aprenent uns quants ritmes simples amb instruments de percussió i jugant i cantant en grup. Orff creia que podem guanyar confiança en nosaltres mateixos mitjançant la imaginació i la creativitat. “Quan perdem la fantasia, estem perduts”, assegurava.

M’entusiasma la idea d’un món d’individus creadors, simplement perquè són capaços d’entrenar la seva imaginació i que no deixen que la maduresa esdevingui encarcarament. És la idea que rau darrera del que jo entenc que és la missió d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals: un espai de creació per als especialistes no professionals de la cultura.

Seguiré reflexionant sobre el tema. Mentrestant he decidit posar una mica d’ordre als blocs. Aquest el deixaré per a les experiències més personals, tipus viatges, i les reflexions més “filosòfiques”, mentre que totes les reflexions vinculades amb Terrassa i l’entitat, les inclouré a Terrassa-O-Culta, que és on tenen més sentit. Però publicaré alertes creuades, perquè tots els que em seguiu (als quals recomano fer els comentaris obrint el blog, perquè no m’arriben els missatges que envieu a la llista de distribució) us assabenteu de les novetats.

I, apa, ara a dormir, que ja se m’ha tornar a “escapar” els temps!!!