Columna dominical (amb notes de jazz)

Algu em va comentar que el meu blog era com molt… personal. Podria ser d’una altra manera? Imagino que aquests columnistes que han canviat el paper pel suport electrònic després d’uns anys conreant un sempre precari prestigi d’analistes polítics o comentaristes culturals, veuen el blog com una perllongació d’aquelles tribunes socials “de sempre”. Són els seus propis mitjns tradicionals qui els publicita. I tot i així, les seves aproximacions són indubtablement personals. Aquesta és bona part de la gràcia.

M’imagino que el meu lector es referia, però, a cert to de confidència intima d’algunes de les meves entrades. Però ja se sap que la necessitat d’escriure (com la de fer música, la de pintar, la de la dansa i la cançó) té molt de febre dels sentiments i dels sentits. Hi ha, és veritat, aquella altra manera: escriure per ordenar els pensaments, per sostenir les reflexions; escriure amb un pla, construint un mapa de ideees que ens portin al punt concret on intentàvem arrribar (i portar a qui ens llegeix).

No, no vull portar-vos enlloc. Només compartir cert desconcert pel moment estrany que vivim. Un temps marcat per la crisi i la manca de lideratges clars. Manquen idees. O potser l’habilitat i el carisma per fer-ne un projecte col·lectiu engrescador. L’exemple més clar és, segurament, l’Hereu anunciant una candidatura olímpica que no s’ha pres la molèstia de vendre abans als que l’han de fer possible. És com si la vida política del país la decidís un director de màrqueting que tingués com a única referència el share de TV de certs personatges. I, curiosament, a un país i a un Estat on la política és més imatge que projecte, els homes i les dones de l’ofici han oblidat que, com la dona del Cèsar, els diputats i diputades, alcaldes i alcaldesses, regidors i regidores… a més de ser-ho, han de semblar-ho. No els dic que hagin de semblar decents (perquè això és o hauria de ser intrínsec al fet d’exercir un càrrec públic); però és que no semblen ni càrrecs públics, amb actuacions i declaracions que queden fora del que podem i hem d’esperar de persones cridades a liderar la societat. O no és això un càrrec públic? Un líder, un referent? No pas aquests diputats que condueixen beguts sent membres de la Comissió de Seguretat Vial, posem per cas.

És el que té el sistema de llistes tancades, que per formar-ne part només cal alinear-se amb les persones més ben posicionades al partit, en lloc d’haver de demostrar als electors que un/a té fusta de líder i capacitats per exercir la funció pública. Canviarà mai aquest sistema?

Tanmateix, no sé si un altre sistema hauria situat gent amb més idees al capdavant de les institucions. Dóna la sensació que les coses no avancen com caldria i que tota la societat espera que algú anunciï que les coses s’han resolt per començar a treballar.

Mentrestant, escolto jazz, tot esperant que arribi el 29è Festival de Jazz de Terrassa, que arrenca el proper 6 de març. Escolto Mingus i Thelonius, com sempre, però també escolto el meu admirat Dave Murray i el seu The Devil Tried to Kill Me, el seu darrer disc amb els Gwo Ka Masters, un grup vocal i de percusió de l’illa antillana de Guadalupe. També he estat escoltant Christian Scott, nova estrella de l’univers jazzístic (segosn que ens recordava avui mateix l’EPS, el dominical d’El País), a qui jo em vaig perdre (no es pot ser a tot arreu) en la seva actuació a la Nova Jazz Cava el passat dia 13. Confeso, però, que la seva perfecció tècnica no em compensa de la fredor que li trobo a totes les peces del seu recent Yesterday You Said Tomorrow. No negaré que pugi ser una mancança personal, però m’ha agradat bastant més un altre treball d’un altre jove trompetista, també de Nova Orleans com Scott. Es tracta de Donald Malloy, el so del qual alguns han comparat amb Freddie Hubbard. En qualsevol cas, el seu Spirituality és un llarg poema musical que val la pena escoltar (mentre esperem que moltes coses canviïn a millor).
…

Amics de les Arts, en campanya…

…per defensar la seva permanència als seus estatges del carrer del Teatre 2.

Llegeix i difon la reivindicació de l’entitat:

Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text

…

La gràcia de fer broma

Li atribueixen a Frank Sinatra aquella frase que diu “el millor és que parlin de tu… encara que sigui malament”. Així que suposo que hauria d’estar satisfeta perquè El Xerrameca, el fulletó satíric que s’edita a la meva ciutat per carnaval, m’hagi triat com un dels personatges de qui fer burla aquest any.

Convertida en Adela Faré Culleres, presidenta d’Amics dels Bars, no deixa de resultar un xic afalagador que algú, per tal de revelar als tetassencs la perversitat de la meva naturalesa, faci referència a fets de fa 20 anys (distorsionant-los, és clar, si no on seria la sàtira, oi?). La cosa indica un profund coneixement de la meva biografia, només atribuïble a l’edat (ja tenim uns anyets, tant el redactor [o redactora] com jo) i la poca feina (això segon més que probable, perquè si tingués la que jo tinc, li quedaria ben poc temps per xerrameques malintencionades).

El que sap greu no és que em titllin d’antipàtica. Mai he presumit de ser l’alegria de la huerta i potser, fins i tot, m’he boicotejat una mica a mi mateixa, per allò de “es lletgeta, però simpàtica” que tant es deia en l’època que el meu hagiògraf i jo vam fer la comunió. Suposo que vaig intentar invertir l’equació, però la fotografia d’aquí al costat demostra que ni una cosa, ni l’altra. Doncs el que deia. Si algun mèrit tinc, més que la simpatia deu ser la sinceritat, que ben sovint ho és tot menys un mèrit. Però el que sí tinc clar és que mai m’ha sentit ningú expressar comentaris homòfobs. Sí és possible que algú m’hagi sentit dir alguna cosa com “què maricón!” mentre llegia les sàtires d’El Xerrameca, però no pensant precisament en la tendència sexual de l’individu en qüestió, sinó més aviat en el límits de la seva intel·ligència. De segur que no deu ser l’expressió més políticament correcta de les que dic, però també és segur que no ha provocat cap dimisió.

A Castella deien allò de “ladran, luego, cabalgamos” i segurament és així com cal prendre-s’ho. Satiritzen perquè els Amics és una entitat important i jo sóc el sac de gemecs, perquè algú ha de rebre. L’autèntica llàstima és que els redactors [o redactores] confonguin sàtira amb burla i que, a sobre, li posin tan poca gràcia. Malmeten una eina genial per impartir justícia i ajustar-li els comptes als errors del poder. De veritat mereix tanta socarroneria el judici contra els Amics? No seria més just enfotre’s de la gasiveria del ric que de les limitades arts de negociació del pobre?

El que passa és que per burlar-se de la vida cal tenir gràcia i els anònims xerramecos en tenen ben poca.

…

Cartes a un amic distant (3)

Nit de Reis. Sento soroll a l’escala. Què creus? Deu ser Melcior o els veïns? Hauries de ser tu, perquè la teva visita seria el meu millor regal. Fa temps que no parlem i hi ha tantes coses que voldria explicar-te! Et parlaria de les històries que vull escriure, aventures i misteris amb un punt en comú: personatges atrapats en les trampes del temps, amb el pas canviat respecte al món que tenen al seu voltant (com tu i com jo, que anem amb el pas i el temps canviat). Et parlaria de viatges que preparo i també de persones que conec i com de sovint em sento tan desconcertada per les maneres de fer i de pensar que no entenc. Et parlaria de projectes: una col·lecció d’herois, un conte de bacteris, un web, una revista… I tu em diries que no es poden fer tantes coses, i em parlaries de música i de llocs que has visitat i dels que encara somnies conèixer.

O potser no ens diríem res, i jugaríem a ser regals de Reis, l’un de l’altre.

Avui (ahir) la pluja ha deslluït la vigília de Reis i les cavalcades, mullades arreu. La pluja ens ha deixat un dia gris i lletjot. M’enyoro del sol. De les nits d’estiu a un sud que ara sento tan llunyà. Creus que m’he portat prou bé com perquè els Reis em deixin un bocí d’estiu tancat dins d’una capseta. Te la imagines? Seria taronja per fora i de color fúcsia per dins i, en obrir-la, de la capça sortiria volant una papallona d’ales blaves i una alenada amb olor d’espigol et picaria la cara i t’esbullaria els cabells, i al fons d’aquesta mena de joier miraculós hi hauria una margarida amb els pètals amarats de rosada. Si me la portaves tu, i me la posaves a les mans tot somrient-me, seria un bocí d’estiu quasi perfecte.

Bona nit, i que els Reis siguin generosos!!!

…

Xavier Fuentes

Un amic m’ha descobert un fotògraf que no coneixia, tot i estar molt a prop (a Les Fonts). Es diu Xavier Fuentes i la seva mirada és pura poesia. Ho podeu comprovar al seu web (http://www.xavifuentes.com/), que segons sembla acaba de renovar. Horitzons infinits en un mar del nord que sembla fet de la matèria dels somnis. Un aigua metàl·lica, quasi sòlida i els rastres de la mà humana (espigons, passarel·les…) com ganivets que tallen una realitat detinguda en un temps etern, sense principi ni final. La bellesa freda de l’absència i el silenci.

…