Etiqueta: Amics de les Arts

Dia de jazz i reivindicacions

Jornada de Pícnic Jazz a Vallparadís (música, plàstics i mantes sobre l’herba, butifarres Casanovas acabades de fer a la parada dels Amics…) sota un cel de plom, xafugor de bon matí i vent i plujim havent dinat. Jornada també reivindicativa, recollint signatures de suport a la nostra permanència al carrer del Teatre 2 (dos dies després de la carta dels Onandia al DDT subratllant que sempre s’havien entès amb tots els presidents… fins ara que hi sóc jo). Evidentment és una lectura dels fets esbiaixada i interessada, i si no que li preguntin a l’Ernest Castañé, el meu predecessor, que es va passar dos anys sense dirigir-se la paraula amb el Miquel Àngel Onandia, ja traspassat, una mostra, em recordava avui, de com de fluides eren les relacions dels anteriors presidents amb els Onandia (i a la majoria d’ells no els ha tocat pledejar per salvar l’edifici).

Bé, és al que ha de ser. Hem recollit avui al Pícnic centenars de signatures de suport, Seguirem informant.

Amics de les Arts, en campanya…

…per defensar la seva permanència als seus estatges del carrer del Teatre 2.

Llegeix i difon la reivindicació de l’entitat:

Clica la imatge per ampliar-la i llegir el text

…

S’acaba l’any

Falten només unes hores perquè s’acabi l’any. L’any de la crisi per a molts, l’any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d’un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m’esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.

Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l’especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l’organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.

El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s’acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.

El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d’afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l’avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l’opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d’abusos dins de la família…

Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l’Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s’uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l’última onada de l’EGM, una certa consolidació dels “clàssics”. Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.

Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les “guerres justes” és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l’evidència d’un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d’un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.

La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L’única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l’altra meitat fa discursos).

Però bé, comencem l’any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l’entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L’ungla m’acabarà de créixer i m’ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica…). Els meus fills treuran bones notes i n’estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.

Feliç 2010 a tots i a totes!!!

…

Un març enfeinat

Assumir la presidència d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa el passat 26 de gener m’ha allunyat més del que hagués volgut d’aquestes pàgines. No només pel temps que m’ocupa aquesta tasca, sinó per la coincidència amb un moment molt carregat de feina en la meva activitat professional.

Des que vaig assumir el càrrec, a més de signar un munt de papers i començar a posar en marxa diversos projectes -com el nou web, per exemple- he hagut d’atendre diversos mitjans de comunicació que s’han interessat especialment en el fet que sóc la primera dona que assumeix la presidència de l’entitat. Tot i que jo no vull que se li dongui una excessiva importància i voldria que se’m jutgés per la meva gestió i no pas pel meu sexe, suposo que és inevitable que el fet cridi l’atenció. Al capdavall, que no n’hi hagi hagut cap dona a la presidència abans no és tan casual. Als estatus fundacionals de Joventuts Musicals (1954) es prohibia explícitament l’accés de les dones als principals càrrecs directius (president, vicepresident i secretari). És cert que en els primers estatuts coneguts d’Amics de les Arts -que es van aprovar, precisament, el 1954- no hi figurava cap clàusula d’aquest tipus, però no és agosarat pensar que aquesta pugués ser si no una “norma implícita” sí una pràctica que hom considerava “normal”.

Curiosament, la fusió d’Amics de les Arts amb la delegació terrassenca de Joventuts Musicals, el 1966, va suposar no només un augment important del nombre de dones en el conjunt de l’entitat, sinó també l’inici de la seva presència en càrrecs directius. Una no pot deixar de pensar que potser als Amics no els calia prohibir l’accés de les dones a certs càrrecs, simplement ni consideraven la seva opció a ser de la directiva. Afortunadament, els temps canvien i ara les dones som majoria a la Junta de l’entitat.

Per una altra banda, des del 5 de març i fins avui ha avançat a tota màquina el 28è Festival Jazz Terrassa on, a més de les responsabilitats protocolàries, l’equip del Club de Jazz em va demanar que fes una conferència dins del cicle amb què han celebrat el 50è aniversari de la creació d’aquesta secció d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals. Va ser divertit tornar a revisar tots els vells papers i els records dels temps de la meva incorporació a l’equip del Club de Jazz (1980) i analitzar com ha estat aquest procés de sortida a la llum que ha viscut el jazz a la nostra ciutat, des d’aquell soterrani fosc i humid, però calurosament acollidor que era la Jazz Cava del carrer Sant Quirze fins a aquest fenòmen social que és un festival capaç de reunir 30.000 persones exultants i orgulloses de participar al Pícnic Jazz de Vallparadís, però que s’arrela profundament en la vida de -en els concerts de club- que ofereix la Nova Jazz Cava.

Ahir el Salvador Cardús deia al Diari de Terrassa que ni l’equip del Club de Jazz, ni l’entitat a la que pertany, Amics de les Arts, aprofitem el Pícnic Jazz per fer proselitisme i captar socis i simpatitzants per la nostra música. Deixant a part el fet que sí fem aquestes accions, tot i que passen desapercebudes en el conjunt general, cal reconèixer que és difícil trobar una altra entitat a Terrassa que hagi aconseguit un impacte semblant de la seva proposta cultural, la que sigui.

Ara som, com deia el títol de la meva conferència In the sunny side of the street, en el cantó assoleiat del carrer. I està bé, perquè hi guanya el jazz, hi guanya la cultura i hi guanya la ciutat.
…

Homenatges

Acabo d’arribar de l’acte de lliurament de la Medalla de la Ciutat a en Màrius Samarra, fundador de Joventuts Musicals de Terrassa i “factòtum” de la seva fusió amb Amics de les Arts, l’entitat en la qual ens vam conèixer i la mútua vinculació amb la qual ens ha fet amics.

En Màrius sempre ha sigut la font de la que he rebut bona part del meu coneixement de les tertúlies i les facècies culturals terrassenques dels anys 50 i 60; un tema en el qual, sense pretendreu, m’estic convertint en una experta —més que res per falta de competència, però també perquè vaig començar a freqüentar Amics de les Arts just a temps per conèixer personalment i confraternitzar amb alguns dels grans herois d’aquelles nits de subversions secretes i rebel·lions a porta tancada, molts dels quals ja ens han deixat. En Màrius —més jove que els Junyent, Girona, Morera, Moliné…— és l’últim testimoni d’una època de cançons desafinades i no gaires papers per deixar-ne memòria.

Sembla, tot plegat, un assumpte molt local, però, en realitat, la història d’en Màrius —home recte i culte, treballador incansable, teixidor de pactes, facilitador de consens, humor disbauxat, ximple, a estones, però dintre d’un ordre (“no hi deixàvem entrar a qualsevol al Amics”)— és com la paràfrasi de la història d’aquest país. Seny i rauxa, gestes comedides, pactes de comerciants que lloen la pàtria, però tenen cura del negoci. En Màrius ha parlat de fer país, de lluitar per allò que, afirma, és normal a tot el món, però no aquí: poder dir amb naturalitat “estimo el meu país, estimo la meva pàtria” i que això no ofengui ningú, però en realitat, és bastant menys freqüent del que diu el Màrius.

Són milions els que no saben d’on són, ni quina és la seva pàtria, els que no poden afirmar amb “normalitat” la seva identitat, difusa entre l’herència del colonialisme i les tensions de la globalització. Tot i que també és veriat que els catalans —almenys els catalans com el Màrius, que són molts— no s’emmirallen pas en els països en què jo estic pensant.

Penso en els indígenes bolivians que segueixen Evo Morales, amb l’esperança de “recuperar” el país al qual pertanyen però que no els pertany. Penso en aquelles vídues de Zimbabwe que vaig conèixer ja fa molts anys, segregades de la seva societat pels estralls —pobresa, viudetat— d’una de les guerres de descolonització més cruentes d’Àfrica; segregades de la seva història per una frontera que va partir una ètnia entre dos països: Zimbabwe i Moçambic.

No, dir aquesta és la meva pàtria, aquesta és la meva llengua, i en vull i puc fer-ne vehicle de civilització i cultura, no és tan normal. Llegeixo autores paquistaneses i iranianes traduïdes a l’anglès i em pregunto com sona la seva literatura. Però bé, aquest és motiu per un altre pensament, un altre moment. Avui és el dia d’en Màrius, l’herència de la civilitat noucentista sota la qual s’amaga, com el licor en un bombó, l’ànima bohèmia d’un teixidor que va aprendre a cantar boleros al “Barri Chino” de Barcelona.