Retorn

Ahir em vaig quedar adormida mentre escribia:

Arribo a Barcelona esgotada. Ha estat una setmana a Boston molt
intensa, de feina a la convenció biotecnològica més gran del món, però
també de convivència amb una delegació de més de 100 persones, una
petita mostra de l’extraordinari conjunt de gent que està tirant
endavant aquest sector a casa nostra.

Viatjar plegats (45 persones de la delegació viatjavem avui en el
mateix avió) et dóna l’oportunitat de conèixer les persones que hi ha
darrera dels professionals amb qui treballes habitualment.

Esmorzars, sopars, unes copes a l’entorn d’una pista de ball et donen
una familiiaritat i confiança nutua que rarament trobes en altres
circumstàncies. Entre quasi un miler d’entrevistes dutes a terme per
la delegació (prop de 15 per cadascuna de les 72 empreses i entitats
aplegades per Biocat) algunes eren amb els propis companys de pavelló,
per conèixer millor els projectes de cadascú.

Però els moments millors són els altres, els que et permeten riure
plegats, conêixer el tarannà de la gent, veure de prop les costures
del caràcter. I la gent sempre et sorprèn.

Tinc la impressió de ser una privilegiada, perquè treballo envoltada
de sàvies i savis. Persones molt intel.ligents i ben preparades,
científics d’altísima qualificació ara convertits en empresaris. Però
també et sorprenen de vegades algunes persones de les que esperaves
més a nivell humà i veus que la generositat aparent només era un
interès espuri. I d’altres, al contrari, sota una aparença de
frivolitat amaguen una generositat i una passió humanista admirables.

Les circumstàncies d’aquest any m’han portat a fer tots els papers de
l’auca, a saludar prínceps, presidents, consellers i ambaixadors,
mentre em preocupava com sempre de periodistes i expositors. M’ha
faltat temps per escriure al bloc de Biocat (http://bloc.biocat.cat)
sobre els continguts de les poques sessions a les quals he pogut
assistir.

He tingut el temps just per reenamorar-me dels EUA, que em segueix
fascinant com a país i del que segueixo pensant que podem (que hauríem
de) aprendre moltes coses (excepte menjar i beure, que d’això sempre
m’enyoro, tot i haver provat a Boston el millor cunill de la meva
vida, però d’això ja en parlaré en un altra entrada).


Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Des de Boston

Hi ha qui diu que les vacances són un “temps artificial”, perquè durant uns dies sortim de la nostra rutina i ens disposem a viure d’una forma diferent: canviem els horaris, la manera de menjar, i fins i tot el contingut, la forma de vestir-nos i també de relacionar-nos amb la gent propera (més d’una separació s’ha pastat durant una visita a les piràmides). Però jo m’atreviria a dir que el temps dels viatges de feina és encara molt més “sintètic”, sobretot si te’n vas prou lluny i amb una agenda tan atapeïda com la que portem aquí a Boston.

Dins d’aquest temps comprimit i d’horaris alterats, em queda poc temps per mirar les ciutats que visito, però l’aire europeu de Boston es fa evident de seguida. Davant per davant de l’hotel on estem instal·lats hi ha un vell cementiri, el Granary Burying Ground, amb les làpides de pedra grisa i desgastada molt juntes, entre les que passeja la gent, que em recorda el que hi ha al voltant de l’església de Saint Gilles, al centre d’Oxford. Aquest darrer és, però, molt més antic. El Granary Burying Ground és un monument patriòtic, perquè allà van ser enterrats “molts dels patriotes de la Guerra de la Independència”, segons expliquen les cròniques, incloent-hi alguns signants de la Declaració d’Independència i víctimes civils i desarmades de luctuosos enfrontaments amb els soldats britànics. Però més enllà del seu contingut històric i simbòlic, a mi el que em fascina és la relació tan diferent que els anglosaxons (i en general els cristians no catòlics) tenen amb la mort.

Cada dia, des que obren les portes fins que les tanquen veig passejar centenars de persones entre les 2.300 làpides del Granary Burying Ground, que no és pas l’únic espai d’enterraments conservat a la ciutat. De fet n’hi ha 16, i tots ells reben milers de visitants cada any. No és que nosaltres no conservem memòria d’espais que van servir com fossars. És simplement que en fem desaparèixer el rastre i la forma original, arrenquem les làpides i cobrim l’espai de places amb disseny modern i deixem la memòria reduïda a una placa en un mur o a un llibre d’història. La proximitat dels morts ens inquieta, tot i que, com solia dir la meva mare, ens haurien d’inquietar molt més els vius.

D’Amsterdam a la Xina

Aquests han estat els dies més internacionals que he viscut des que vaig incorporar-me a Biocat fa ja dos anys i mig llargs. Vaig començar la setmana passada a Amsterdam, a la fira BioEurope Spring 2012, on vam anunciar que l’edició de 2013 se celebrarà a Barcelona, i començo aquesta nova setmana a la Xina, en concret a Guangzhou (l’antiga Cantón), on participo en una missió empresarial per a apropar els nostres sectors més innovadors a una de les províncies xineses que més ha crescut manufacturant massivament per a empreses occidentals. En l’entremig, hem estat avançant la preparació del viatge de la delegació catalana a la convenció BIO 2012 (Boston, 18-21 de juny) que encapçalarà el President de la Generalitat, Artur Mas, i també s’ha fet públic, amb força impacte en el sector, el nomenament de la nostra directora general, Montserrat Vendrell, com a nova presidenta del CEBR, el Consell Europeu de Bioregions.

I tot això ho explico aquí, perquè no ho puc explicar al blog de Biocat, ja que m’és impossible accedir des d’aquí a Blogger i a WordPress. No sé ni si aquest correu farà el seu camí i arribarà a publicar-se a Escrit(o)s (im)prescindibles. No ho sabré fins que pugui a tornar a connectar amb aquestes populars plataformes.
No deixen de semblar-me curioses aquestes contradiccions: el món sencer, Xina inclosa, aposta per una mobilitat de les persones, de les iniciatives empresarials, de l’economia, de les oportunitats cada dia més intensa i més transversal i, de sobte, et trobes amb barreres que no pots entendre i que tenen l’impossible objectiu de tancar les idees.
Si confirmo que aquests correus es publiquen continuaré les meves “Cròniques de Guangzhou” en els propers dies.

S’acaba l’any

Falten només unes hores perquè s’acabi l’any. L’any de la crisi per a molts, l’any del canvi per a mi; no tan dolent com podia haver estat, tampoc espectacularment bo, però sí positiu. Un any en el qual quasi perdo un dit per culpa d’un cavall, i en el qual he canviat la solidaritat per la ciència, una ONG per una entitat, Biocat, dedicada a promoure la biotecnologia; el meu primer any com a presidenta d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, una tasca més feixuga del que m’esperava i un any en el qual penso que les coses han canviat més del que indiquen les aparences.

Havíem viscut els darrers deu anys cavalcant sobre una falsa eufòria, en un país atrapat per la febre consumista dels nous rics sorgits de l’especulació, en un món que havia fet de la paraula globalització sinònim de creixement imparable. Qui criticava la globalització ho feia subratllant la creixent distància entre els rics i els pobres, però ningú, ni els més crítics (entre els quals es comptava l’organització per qui jo trevallava) preveien que els rics deixessin de ser-ho. I ha succeït.

El problema del màrqueting és que ven simplificacions de la realitat (és evident que un anunci propagandístic no pot ser un assaig analític, però tampoc podem pensar que el món comença i s’acaba en els quatre titulars dels mitjans). Ni abans era tot tan bo, ni ara és tot tan dolent. Hi ha gent que té problemes (ara uns quants més) i gent que va bé (però sense que això generi la falsa eufòria anterior). Ser prudent i viure amb conciència de risc no és tan fashion, però igual resulta que és més autèntic. I si tots ens hi mirem una mica més, potser la propera vegada ens estalviarem uns quants millets.

El que continua sent un drama és el problema de la violència de gènere, que segueixi resultant estranya la presència de dones en llocs de decisió claus i que la manera d’afrontar la qüestió es redueixi en alguns llocs a debats estèrils sobre temes formals (vels, mocadors i similars). No tinc clar que la nova llei de l’avortament, amb la seva autorització que les noies de 16 anys puguin avortar sense permís patern, sigui cap solució als problemes reals de les dones (si hi ha conflicte amb els pares, la decisió serà traumàtica sigui quina sigui l’opció; si no hi ha conflicte, per què no comptar amb el seu suport?). En tot cas, no deixa de ser estrany que als 16 anys es pugui decidir avortar, però no fer-se un piercing sense permís dels pares. Però no és menys cert que obligar una nena de 16 anys, per qüestions morals, a tenir un fill que no desitja no condiciona només els dos anys següents, sinó la resta de la seva vida. Tanmateix, segueixo pensant que caldria fer més per no arribar a aquestes situacions extremes. Més educació sexual, promoure més sentit de la responsabilitat entre els joves, més atenció a les famílies desestructurades, més vigilància social de situacions d’abusos dins de la família…

Ha sigut 2009 un any crític també per al món de la comunicació i els mitjans. La crisi econòmica ha suposat la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha hagut moltes regulacions de plantilla i acomiadaments, compres (El Punt ha comprat l’Avui) i fusions (Cuatro ha anunciat que s’uneix a Telecinco). Molt moviment, i com subratllaven a La Vanguardia després de l’última onada de l’EGM, una certa consolidació dels “clàssics”. Triomfen les xarxes socials i ara tots estem a Facebook i els blogs són les columnes de referència.

Obama ens ha decepcionat una mica. No és que no hi hagi hagut un canvi a millor, però que li donguin el Nobel a la Pau i en el discurs defensi les “guerres justes” és ser potser massa dialogant amb les forces retrògrades del món. Potser la guerra és inevitable en certes circumstàncies, però mai és justa, i com tot recurs a la violència és l’evidència d’un fracàs, el fracàs del diàleg. Potser d’un diàleg que van negligir generacions anteriors, però que en qualsevol cas els contendents no han estat capaços de reconstruir.

La vida no és un titular, però tampoc és un guió de Hollywood. L’única èpica que conec és la de les narracions, perquè la realitat sempre és molt més prosaïca (però això ho dic, és clar, perquè formo part de la meitat de la humanitat que recull els trossos i neteja la porqueria, mentre l’altra meitat fa discursos).

Però bé, comencem l’any amb esperança. Els discursos seran més assenyats, però igualment sentits, i encendran l’entusiasme que ens cal per remuntar la crisi. L’ungla m’acabarà de créixer i m’ho passaré molt bé muntant a cavall. Aprendré un munt de coses sobre biotecnologia i em divertiré treballant. Amics tindrà nou web, més socis i una activitat creativa imparable en tots els àmbits (arts plàstiques, literatura, teatre, jazz, música clàssica…). Els meus fills treuran bones notes i n’estaré orgullosa. Coneixeré un munt de gent interessant, i en algun lloc cessarà la violència i es farà justícia a les persones que ho reclamen, homes i dones.

Feliç 2010 a tots i a totes!!!

El canvi

Doncs ja deu ser hora, segurament, que expliqui a quin “gran” canvi em referia en l’entrada anterior. Es tracta, com alguns ja sabeu, d’un canvi professional, doncs deixo Intermon Oxfam (després de 15 anys amb una breu interrupció) i l’1 de setembre assumeixo la direcció de comunicació i relacions externes de Biocat, una fundació impulsada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, amb participació del sector privat, universitats i centres d’investigació, per a promoure la biotecnologia i la biomedecina a Catalunya. Deixo, doncs, el sector de la solidaritat per submergir-me en la ciència i la recerca. Un repte apassionant i que em fa molta il·lusió.

Biocat vol promoure la creació i retenció de talent, tant en l’àmbit de la recerca com en el de la gestió empresarial; afavorir el treball en xarxa ente empreses i centres d’investigació; vol projectar internacionalment el clúster biomèdic i biotecnològic català (el més potent de l’Estat espanyol); però vol també apropar la biotecnologia i la biomedecina a la societat, als ciutadans i ciutadanes del nostre país, i aquest és un dels aspectes en què la meva experiència en el món de les ONG em pot ser més útil.

Avui a tots ens sembla natural la rellevància i presència social d’algunes organitzacions socials i dels sector en el seu conjunt; trobem fins i tot lògica la seva presència en conferències internacionals i que els seus informes o anàlisis sobre l’acció d’institucions com el Banc Mundial o el G8 siguin referents per als grans mitjans de comuicació. Però no era pas així fa 15 anys, quan encara solidaritat era sinònim de caritat (amb connotacions religioses) i no pas com ara que s’entén força més com acció social i té una dimensió molt més política.

La biotecnologia i la biomedecina són línies punteres de recerca l’objectiu de les quals és millorar la vida de les persones, produint medicaments més eficaços i amb menys efectes secundaris, donant resposta a malalties encara sense cura, creant nous materials i noves formes de producció menys contaminants i més eficients… I és imprescindible que la societat conegui aquests avenços científics, no només per valorar tot allò que aporten, sinó per poder participar activament, amb esperit crític però sobretot amb informació fiable, en els debats socials que de segur estaran sobre la taula en els propers anys: biocombustibles i canvi climàtic; alimentació i organismes modificats genèticament; ús de cel·lules vives per a la creació de nous medicaments, etc.

Us tindré informats d’aquest meu nou projecte. Bon estiu!!