Reorientant el futur

Reorientant el futur

Diuen els experts —jo, de moment, encara estic en la categoria de practicant, però m’hi apropo tan de pressa com puc— que perquè un blog tingui molts seguidors ha d’aportar informació valuosa per als seus lectors.

No sabria dir si és la necessitat de coherència amb aquest pensament el que m’ha mantingut en silenci durant aquests dos últims mesos —un dels períodes d’absència més llargs des que vaig començar a escriure aquest blog, fa 10 anys. Potser només ha sigut la necessitat de clarificar —d’aclarir-me— el panorama després dels abruptes canvis viscuts a la primavera. I a això he dedicat bona part de l’estiu. Continue reading “Reorientant el futur”

Anuncis

Això sí es imprescindible

Acabo de llegir el reportatge L’heroi del pian que La Vanguardia li ha dedicat al doctor Oriol Mitjà —un metge d’Arenys que treballa en un hospital d’una petita illa de Papua-Nova Guinea i és investigador d’ISGlobal— i al seu descobriment que un fàrmac (l’azitromicina), que aquí emprem per a la bronquitis i l’otitis, és una cura efectiva per a la malaltia de pian, que es podria eradicar amb una inversió de només 200 milions d’euros.

Darrerament, les notícies relacionades amb recerca, innovació i emprenedoria les publico a un altre blog que he posat en marxa (BioBizNews), que us convido a visitar i a seguir, però és que aquesta història és tan impressionant que em sentia obligada a publicar el meu post  sota el títol im-prescindible.

Continue reading “Això sí es imprescindible”

Recerca i innovació: creativitat i responsabilitat

Per què investiguem? Sempre he pensat que la resposta a aquesta pregunta connecta directament la recerca amb la creació artística: fem recerca perquè som capaços d’imaginar el que no veiem, d’inventar noves teories, noves tesis que necessiten ser explorades, demostrades, malgrat que en el seu inici puguin semblar tan fantàstiques com una obra de ficció. 

Investiguem també gràcies a aquesta incapacitat, tan humana, d’evitar el fracàs eludint l’obstacle: l’home (i la dona, és clar) és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, fa la dita. Però és justament aquesta insistència a seguir recorrent un mateix camí malgrat els entrebancs —i la capacitat per pensar maneres de retirar les pedres enlloc d’evitar-les— el que ens fa capaços de mantenir la perseverança que requereix la recerca. No evitem la pedra per instint, innovem per superar-la.

Havia enfilat aquí aquest pensament tot reflexionant sobre el sentit i els objectius del programa de difusió de la ciència del Parc Científic de Barcelona —una de les meves diverses responsabilitats actuals. Es tracta d’entendre quin impuls porta el científic al laboratori per connectar-lo amb els impulsos que mouen els joves, potser per explicar-los que darrera de qualsevol recerca que val la pena emprendre hi ha la capacitat d’imaginar un món millor que la ciència ens pot ajudar a construir.

Suposo que pensava en aquestes coses, perquè he estat llegint sobre RRI (Responsible Research and Innovation), que situa l’educació científica, formal i no formal, com una peça clau per a construir una societat més informada i més implicada en la gestió de la recerca, més conscient del seu potencial, però també de les responsabilitats que té cadascun de nosaltres en el procés, des de contribuir a la identificació i priorització dels reptes socials als quals cal destinar més recursos fins a estar obert a les innovacions que milloren la vida de les persones sense apriorismes ni prejudicis. Seguint a autors com Richard Owen, es tracta de passar de la recerca en societat a una recerca amb i per a la societat

Pensava en totes aquestes coses ahir, mentre escoltava els participants en la taula rodona sobre creativitat i innovació amb laqual es va cloure la jornada de celebració del 10è aniversari de l’IRB Barcelona. Una taula brillant, moderada per l’Antoni Bassas, i integrada per Joan Massagué, director de l’institut Sloan-Kettering de Nova York i president del comitè assessor internacional de l’IRB, per Ferran Adrià, el nostre cuiner-estrella per qui no calen presentacions, i per Toni Segarra, un creador publicitari a qui devem l’icònic “¿Te gusta conducir?”

Es van dir coses molt interessants, des de la falàcia del concepte “natural” en la producció d’aliments (Adrià: “Natural respecte a què i a quan. Els tomaquets que ens agraden no tenen res a veure amb la planta que creix de forma natural als Andes de la que procedeixen”) fins l’amenaça que l’isolament del científic representa per a la seva creativitat (Massagué). Però també es va posar de relleu que la creativitat en ciència assumeix tot el seu sentit quan s’alinea a donar resposta als reptes socials (Massagué: “La creativitat és trobar noves preguntes i la forma de portar-les al laboratori” i també “És essencial que els líders de grup estiguin atents al talent dels joves i que els ajudin a trobar els reptes per emprar-lo”).

Perquè la societat sigui oberta i flexible per acceptar nous enfocs per donar resposta als grans reptes socials (sostenibilitat, equitat, creixement amb justícia) la comprensió de la ciència, la seva popularització és bàsica, així que el programa del PCB té molt de futur. 

Xifres

Aprofito el viatge amb AVE des de Madrid per a llegir-me l’Informe Asebio 2014, a la presentació del qual vaig assistir ahir. Un any més es confirma el lideratge de Catalunya en el nombre d’empreses del sector, tant de companyies estrictament biotec com de companyies usuàries d’aquestes tecnologies. Les xifres, que corresponen a l’enquesta INE d’activitats biotecnològiques de 2013, baixen respecte a l’anterior informe —14,89% d’empreses usuàries de la biotecnologia en front del 18,61% de fa un any i 19,43% de pure biotech davant del 21,76% de l’informe 2013—, però atesa la metodologia aleatòria emprada per l’INE resulta difícil estimar si aquest descens percentual sobre el conjunt de l’Estat es deu a una afectació superior a Catalunya de la contracció del sector que aquest nou Informe Asebio detecta.

Efectivament, Asebio identifica la desaparició de 239 empreses (71 estrictament biotecnològiques) i una caiguda de més de 30.000 persones en ocupació (5.200 en empreses biotech) el 2013, tot i un increment en la facturació (que supera els 95.000 M€, més d’un 9% del PIB espanyol), degut sobretot a les grans empreses usuàries de la biotecnologia, grup al que pertanyen sectors com l’alimentari, el químic o l’energètic.

Caldrà esperar a veure què ens diu l’Informe Biocat per saber realment quin és l’estat de la qüestió a Catalunya, que, si més no, segueix mostrant-se com l’àrea més dinàmica amb diferència. En l’informe 2013 (amb dades de 2011 i 2012), ja es detectava una ralentització de la creació d’empreses biotec i la desaparició de diversos projectes empresarials, tot i que al valorar el sector de ciències de la vida en global, el creixement de subsectors com tecnologies mèdiques compensava el conjunt. Caldrà veure què ha passat aquests dos anys no només en nombre d’empreses, sinó en xifres clau com inversió en R+D, ocuapació i facturació.

Canvis

Estrenar nova seu (que és el que farà dilluns Biocat) és com canviar de feina sense canviar de feina. Estrenaré despatx i, tot endreçant les capses i papers que he estat empaquetant avui, construiré nous equilibris, noves rutes de cerca entre els estrats de realitat que formen un arxiu. Retrobant el lloc de llibretes i arxivadors, completaré la neteja que he fet aquests dos darrers dies, que m’ha fet adonar-me, de nou, de la gran quantitat de coses supèrflues i estèrils que anem acumulant amb el temps.

La nova seu de Biocat està a la planta baixa de la Torre I (a l'esquerra de la imatge).
La nova seu de Biocat està a la planta baixa de la Torre I (a l’esquerra de la imatge).

Ens traslladem al Parc Científic de Barcelona, a la Zona Universitària, més lluny del centre, però més a prop de diverses entitats de referència en recerca, com el CNAG i l’IRB, i al costat d’una setantena d’empreses. L’entorn i els serveis del Parc ens permetran desenvolupar-hi la major part de les nostres activitats i aprofitar-nos de l’ecosistema petit que és el PCB per a projectar-nos cap a l’ecosistema gran que és la BioRegió catalana.

El transport se’ns complica, però jo vull aprofitar-ho com una oportunitat i tirar mà de la bicicleta per als meus desplaçaments des de i fins a l’estació del tren. La idea em fa sentir un cert esperit d’aventura. Com deia, canviar de feina sense canviar de feina. Renovar-se per seguir fent millor el que ja fèiem bé i per inventar coses noves inspirades pel nou entorn. Aprofitar les distàncies per fer exercici i apostar per una mobilitat més saludable per a mi i per a tota la ciutat. Ja ho veieu, com una nena amb sabates noves.

Meta coberta

Fa molts mesos vam iniciar la carrera cap a la meta que ahir vespre vam cobrir. Ho dic en plural perquè ha estat un treball col.lectiu: vam presentar la tercera edició de l’Informe Biocat i hem culminat així mesos de recerca duta a terme per un equip més petit del que hagués calgut, però motivat i rigorós. Res hagués estat possible sense la Mònica i la Cristina. Importantíssima la contribució de la Gemma, imprescindible la implicació de la Sílvia, la Isabel, la Mariona… Un bon equip ho és tot. Sols som criatures incompletes. Les grans obres són sempre, fins i tot quan no ho semblen, col·lectives. I, perdoneu-me si sona massa presumptuós, però crec que ens ha quedat un bon informe.

He après molt treballant en aquest estudi i ara estic més convençuda que mai que el sector de les biociències és essencial per a l’economia i per a la millora de la vida de les persones. No vull semblar apòstol de la feina que em dóna de menjar, però quan miro a l’entorn veig talent, il·lusió, compromís, tot i que també barreres i dificultats.

En un país de blancs i negres com el nostre, un informe com aquest, que diu a molts llocs “sí però…”, costa més d’explicar als mitjans —sempre a la recerca d’un titular contundent— que aquells que tenien un to més triomfalista. L’èxit sense matisos sedueix, però els temps han canviat i “ara no toca” cap mena de triomfalisme, perquè al costat de coses que van molt bé, n’hi ha unes quantes que grinyolen i cal adreçar-les.

Demà, amb una mica menys de son explicaré les meves impressions.

‘Implosió’ domèstica

Tinc una mica abandonat aquest blog, no pas perquè no tingui ganes d’escriure, sinó perquè no paro de fer-ho. M’he passat uns quants mesos treballant en la redacció de l’Informe Biocat 2013, però els dos darrers, amb tota la correcció de galerades, edició de col·laboracions externes, traduccions… he anat de bòlit. Per si això fos poc, mentre jo em dedicava a recollir sobre el paper —ben ordenades i polides— les xifres del sector de les biociències, al meu voltant s’anaven enfonsant els pilars de la meva vida quotidiana. No és una metàfora: de l’agost cap aquí se m’han espatllat la Nespresso, la rentadora, el renta-vaixelles, la caldera de la calefacció i la cisterna del vàter —poca broma, que penja d’un celobert a vuit metres de terra i calen dos operaris i una bastida per a reparar-la. I com si això fos poc, la nevera i el cotxe reclamen a crits una substitució. És com si totes les màquines —comprades en moments diferents, amb anys de distància, de marques i graus d’ús totalment diversos— s’haguessin posat d’acord per convergir en un moment còsmic per fer patapam!

Fa una bona temporada que tinc la sensació que s’apropa un canvi dràstic a la meva vida que no sóc capaç de visualitzar. No és en absolut un temor, ben al contrari. És més aviat un pressentiment que ha de passar alguna cosa que, d’alguna forma, marqui un abans i un després. I en certa manera aquests dies, veient aquesta mena d’implosió del maquinari domèstic, he pensat que l’entorn percebia la vibració del canvi.

No cregueu pas que em penso que em tocarà la loteria: en compro tan poca que encara que em toqués la grossa a tots els números —cosa del tot impossible— no em trauria de pobre i no em canviaria gairebé gens la vida. Així que hauré de seguir atenta per mirar de saber, en primer lloc, on sóc; no fos cas que em pensés que sóc a una andana esperant un tren que no arriba mai i que, en realitat, el que calgui sigui agafar la bicicleta i pedalar, després d’identificar, això sí, el bon camí.

(…) Mentre escrivia el paràgraf anterior, he aixecat el cap i m’he topat amb lectures antigues: El crepúsculo del deberEl imperio de lo efímero, de Gilles LipovetskyEl tesoro de los saberes ocultos, de Jacqueline de RomillyLa historia y lo cotidiano, de Franco Ferrarotti. No he pogut resistir-me a fullejar-los. Alguns, com el de Romilly, tenen un títol bastant més suggeridor que no pas el seu contingut (és una apassionada apologia de la lectura i de l’educació clàssica, a través de la constatació de tot allò que aporta a la cultura i a les capacitats personals, que de tan profund sovint es fa inconscient); el text peca d’una certa pompositat, molt francesa, i li falta capacitat de seducció, de manera que és més per reforçar les idees dels que pensen com ella que per atreure díscols.

Són llibres crítics amb els mitjans de comunicació —per això els tinc, són de quan preparava el meu doctorat en Ciències de la Comunicació, a mitjans dels anys 90—, però resulta curiós comprovar com s’han fet de vells, perquè parlen d’un sistema que ha canviat completament. Quan es van escriure aquests llibres, internet just acabava de descobrir la World Wide Web, Mark Zuckerberg —el creador de Facebook— tenia poc més de 6 anys i jo mantenia discussions estúpides sobre enciclopèdies i hipertext amb suposats especialistes que confonien els mecanismes humans d’accés a la informació i al coneixement amb el programari del PC (un PC que, per cert, m’ocupava mitja taula i on cabia 5.000 vegades menys informació que al pendrive que porto a la butxaca).

Per incorporar la vida quotidiana a la història, com reclamava Ferrarotti i tot un ampli corrent d’historiadors i sociòlegs, cal prendre una certa distància dels mitjans (aquells que ells mateixos diuen que ens banalitzen), perquè els seus discursos són efímers i la vida, tossuda, segueix. Tinc els meus dubtes que l’ascendent moral i ètic que certes figures del passat van exercir hagués resistit l’alta exposició mediàtica a què avui es veuen sotmesos els polítics i totes les figures públiques —la faula del pares, el fill i el ruc no és pas recent, però imagineu-vos l’impacte de l’excursió transmesa en streaming per internet.

El catau d'un franctirador rebel, Gettysburg, de Gardner
“El catau d’un franctirador rebel, Gettysburg”, una fotografia que Alexander Gardner va “composar” per fer més dramàtic l’impacte de les seves cròniques de la Guerra Civil als EUA (1861-1865)

Però, d’altra banda, no tinc la sensació que tot plegat hagi canviat tant: un cop aixeques la primera crosta, les motivacions reals que ens porten a fer el que fem (ambició material i de poder, desig, por, enveja…) no són tan diferents, i els mecanismes (contactes, influència, amenaça, violència…) tampoc. El que sí ha canviat és la velocitat: passen moltes coses, a molts llocs alhora i, el més important, en som conscients i tenim accés a aquesta informació. Per a alguns dels qui vam ser educats en d’altres entorns més lents, el vertigen que aquesta acceleració de la informació produeix ens fa més manipulables, però després d’haver llegit com composaven les seves fotografies els primers corresponsals de guerra (Ante el dolor de los demás, de Susan Sontag) jo no n’estic pas tan segura.

La vida líquida de què ens parla Zygmunt Bauman no crec que sigui tant el resultat d’una banalització induïda pels mitjans i el consumisme —que, òbviament, ajuda— com de l’escepticisme i la desafecció generada per les mentides i les manipulacions dels que han controlat la vida sòlida. En seguiré parlant.