Categoria: Ciència / biotecnologia

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Quan jo era molt menuda —posem 12 o 13 anys— estava convençuda que la veritat era universal i que totes les persones intel·ligents i amb formació la compartien, que estaven d’acord en allò essencial i que la racionalitat, el pensament científic —per a mi, llavors, sinònim d’objectivitat— s’imposaven de forma natural sobre qualsevol biaix produït per les creences personals (especialment, les religions). També he de dir que en aquella època m’inquietava un altre pensament: com es podia ser savi en una època on era impossible que una sola persona, un sol cervell, abastés tot el coneixement científic disponible —a la manera d’un Leonardo modern? Però, si no tenies interioritzats tots els coneixements ¿com podia sorgir del teu pensament una veritat universal? Bé, a estones també llegia històries de l’Enid Blyton. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (4): el punt de vista” →

Reorientant el futur

Reorientant el futur

Diuen els experts —jo, de moment, encara estic en la categoria de practicant, però m’hi apropo tan de pressa com puc— que perquè un blog tingui molts seguidors ha d’aportar informació valuosa per als seus lectors.

No sabria dir si és la necessitat de coherència amb aquest pensament el que m’ha mantingut en silenci durant aquests dos últims mesos —un dels períodes d’absència més llargs des que vaig començar a escriure aquest blog, fa 10 anys. Potser només ha sigut la necessitat de clarificar —d’aclarir-me— el panorama després dels abruptes canvis viscuts a la primavera. I a això he dedicat bona part de l’estiu. Continua la lectura de “Reorientant el futur” →

Això sí es imprescindible

Acabo de llegir el reportatge L’heroi del pian que La Vanguardia li ha dedicat al doctor Oriol Mitjà —un metge d’Arenys que treballa en un hospital d’una petita illa de Papua-Nova Guinea i és investigador d’ISGlobal— i al seu descobriment que un fàrmac (l’azitromicina), que aquí emprem per a la bronquitis i l’otitis, és una cura efectiva per a la malaltia de pian, que es podria eradicar amb una inversió de només 200 milions d’euros.

Darrerament, les notícies relacionades amb recerca, innovació i emprenedoria les publico a un altre blog que he posat en marxa (BioBizNews), que us convido a visitar i a seguir, però és que aquesta història és tan impressionant que em sentia obligada a publicar el meu post  sota el títol im-prescindible.

Continua la lectura de “Això sí es imprescindible” →

Recerca i innovació: creativitat i responsabilitat

Per què investiguem? Sempre he pensat que la resposta a aquesta pregunta connecta directament la recerca amb la creació artística: fem recerca perquè som capaços d’imaginar el que no veiem, d’inventar noves teories, noves tesis que necessiten ser explorades, demostrades, malgrat que en el seu inici puguin semblar tan fantàstiques com una obra de ficció. 

Investiguem també gràcies a aquesta incapacitat, tan humana, d’evitar el fracàs eludint l’obstacle: l’home (i la dona, és clar) és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, fa la dita. Però és justament aquesta insistència a seguir recorrent un mateix camí malgrat els entrebancs —i la capacitat per pensar maneres de retirar les pedres enlloc d’evitar-les— el que ens fa capaços de mantenir la perseverança que requereix la recerca. No evitem la pedra per instint, innovem per superar-la.

Havia enfilat aquí aquest pensament tot reflexionant sobre el sentit i els objectius del programa de difusió de la ciència del Parc Científic de Barcelona —una de les meves diverses responsabilitats actuals. Es tracta d’entendre quin impuls porta el científic al laboratori per connectar-lo amb els impulsos que mouen els joves, potser per explicar-los que darrera de qualsevol recerca que val la pena emprendre hi ha la capacitat d’imaginar un món millor que la ciència ens pot ajudar a construir.

Suposo que pensava en aquestes coses, perquè he estat llegint sobre RRI (Responsible Research and Innovation), que situa l’educació científica, formal i no formal, com una peça clau per a construir una societat més informada i més implicada en la gestió de la recerca, més conscient del seu potencial, però també de les responsabilitats que té cadascun de nosaltres en el procés, des de contribuir a la identificació i priorització dels reptes socials als quals cal destinar més recursos fins a estar obert a les innovacions que milloren la vida de les persones sense apriorismes ni prejudicis. Seguint a autors com Richard Owen, es tracta de passar de la recerca en societat a una recerca amb i per a la societat. 

Pensava en totes aquestes coses ahir, mentre escoltava els participants en la taula rodona sobre creativitat i innovació amb laqual es va cloure la jornada de celebració del 10è aniversari de l’IRB Barcelona. Una taula brillant, moderada per l’Antoni Bassas, i integrada per Joan Massagué, director de l’institut Sloan-Kettering de Nova York i president del comitè assessor internacional de l’IRB, per Ferran Adrià, el nostre cuiner-estrella per qui no calen presentacions, i per Toni Segarra, un creador publicitari a qui devem l’icònic “¿Te gusta conducir?”. 

Es van dir coses molt interessants, des de la falàcia del concepte “natural” en la producció d’aliments (Adrià: “Natural respecte a què i a quan. Els tomaquets que ens agraden no tenen res a veure amb la planta que creix de forma natural als Andes de la que procedeixen”) fins l’amenaça que l’isolament del científic representa per a la seva creativitat (Massagué). Però també es va posar de relleu que la creativitat en ciència assumeix tot el seu sentit quan s’alinea a donar resposta als reptes socials (Massagué: “La creativitat és trobar noves preguntes i la forma de portar-les al laboratori” i també “És essencial que els líders de grup estiguin atents al talent dels joves i que els ajudin a trobar els reptes per emprar-lo”).

Perquè la societat sigui oberta i flexible per acceptar nous enfocs per donar resposta als grans reptes socials (sostenibilitat, equitat, creixement amb justícia) la comprensió de la ciència, la seva popularització és bàsica, així que el programa del PCB té molt de futur. 

Xifres

Aprofito el viatge amb AVE des de Madrid per a llegir-me l’Informe Asebio 2014, a la presentació del qual vaig assistir ahir. Un any més es confirma el lideratge de Catalunya en el nombre d’empreses del sector, tant de companyies estrictament biotec com de companyies usuàries d’aquestes tecnologies. Les xifres, que corresponen a l’enquesta INE d’activitats biotecnològiques de 2013, baixen respecte a l’anterior informe —14,89% d’empreses usuàries de la biotecnologia en front del 18,61% de fa un any i 19,43% de pure biotech davant del 21,76% de l’informe 2013—, però atesa la metodologia aleatòria emprada per l’INE resulta difícil estimar si aquest descens percentual sobre el conjunt de l’Estat es deu a una afectació superior a Catalunya de la contracció del sector que aquest nou Informe Asebio detecta.

Efectivament, Asebio identifica la desaparició de 239 empreses (71 estrictament biotecnològiques) i una caiguda de més de 30.000 persones en ocupació (5.200 en empreses biotech) el 2013, tot i un increment en la facturació (que supera els 95.000 M€, més d’un 9% del PIB espanyol), degut sobretot a les grans empreses usuàries de la biotecnologia, grup al que pertanyen sectors com l’alimentari, el químic o l’energètic.

Caldrà esperar a veure què ens diu l’Informe Biocat per saber realment quin és l’estat de la qüestió a Catalunya, que, si més no, segueix mostrant-se com l’àrea més dinàmica amb diferència. En l’informe 2013 (amb dades de 2011 i 2012), ja es detectava una ralentització de la creació d’empreses biotec i la desaparició de diversos projectes empresarials, tot i que al valorar el sector de ciències de la vida en global, el creixement de subsectors com tecnologies mèdiques compensava el conjunt. Caldrà veure què ha passat aquests dos anys no només en nombre d’empreses, sinó en xifres clau com inversió en R+D, ocuapació i facturació.