Aquesta tarda estava asseguda al sofà, amb el gos al costat i mirant I’ve got mail, una comèdia sobre els malentesos de l’amor i la comunicació. Com totes les comèdies americanes, aquesta acaba bé i utilitza la bona literatura (Orgull i prejudici, de Jane Austen) per emmirallar-se. Quina creus que seria la novel·la en què nosaltres ens podríem emmirallar? Jo sempre he pensat que, en realitat, nosaltres som una pel·lícula: El fantasma i la senyora Muir, d’en Mankiewicz. Nosaltres ens trobem en dos plans diferents de l’espai-temps. Jo parlo amb tu, però tu en realitat no hi ets i, quan hi ets, les paraules no diuen el que jo penso i sento; és com si fossin paraules d’una altra, o com si fossin pensaments i sentiments que no són meus. O potser és que jo no sóc jo quan ets a prop.

…
Per això, en lloc d’escriure’t un email, escric aquestes cartes. Perquè l’email l’escriuria la persona que sóc quan sóc al teu costat, aquella que em traeix i no fa el que desitjo i no diu el que penso, que ho diu a mitges i malament. I tampoc estic segura que qui rebria el missatge series tu. Ignoro tantes coses de tu que he completat amb la meva imaginació tots els buits, i de vegades no estic del tot segura de no haver-te inventat. Potser l’amic amb qui parlo quan ens trobem (sempre tan espaiadament, sempre tan poc temps!) no ets tu en realitat. Té el teu cos, la teva veu, la teva dolçor, el teu tacte, la teva olor, però potser no ets tu l’amic amat, aquell que estimo tan intensament que em fa mal. Potser només estic enamorada d’un miratge.

Al meu reproductor digital sona ara My Favourite Things de Coltrane, una de les millors demostracions de com fer que una cançoneta convencional esdevingui una obra mestra del jazz. Seria fantàstic tenir-te al costat per poder parlar de coses com l’última cançó que ens ha agradat o del llibre que ens ha emocionat. Seria fantàstic que la vida omplís els buits que tinc de tu i que aquesta vida fos com jo l’he imaginat. Tant de bo no hagués d’imaginar-te més i ens puguéssim tenir l’un a l’altre.

…

Vaig llegir en algun lloc que als homes us agrada que us necessitem i a nosaltres, les dones, que ens mimeu. Jo no he fet mai res perquè sabessis quant et necessito, però és que l’expressió de la necessitat em provoca un cert pudor. Em costa fins i tot, com si me n’hagués d’avergonyir, demanar ajut quan em cal. Sempre m’ha semblat que tots i totes tenim l’obligació de valdre’ns per nosaltres mateixos, i que la màxima expressió de la llibertat (també en i per l’amor) és la total autonomia, perquè només pot lliurar-se totalment a l’ésser estimat aquell que ho fa sense tenir altra necessitat i altra voluntat que la de donar-se.

Sempre he desitjat el teu amor, des que et conec. Però no vull que m’estimis perquè et necessito o perquè em necessites, sinó perquè donant-nos l’un a l’altre serem millors, serem diferents, com dues partícules que en combinar-se fan néixer una cosa nova, més gran, més brillant, més intensa. No vull que em completis, com si fos un ésser a mig fer, vull que germinis en mi i jo vull germinar en tu, i que cada dia siguem una cosa nova que no para de transformar-se, d’aprendre, de crear… I perquè vull totes aquestes coses, et necessito desesperadament.

De vegades, aquesta necessitat de tu és tan violenta que faig tot el que puc per extirpar el teu record del meu cap, com si fos un tumor maligne. Si no ho aconsegueixo, la remembrança de la teva imatge, la teva veu, el teu tacte se m’arrapen al coll, em tapen la boca, em cobreixen el cap, com una bossa de plàstic que no em deixés respirar. I sí, hi ha dies que aconsegueixo oblidar-te… una estona.

Quan una persona deixa de prendre alguna substància important en la seva alimentació, el seu cos es transforma. És el cas d’aquells ossos que s’afebleixen per la manca de calç, o aquell creixement retardat per manca la de vitamina D. Petites misèries quotidianes o rares enfermetats en són la conseqüència. Es deforma la nostra ànima si no podem tenir la companyia de les persones que necessitem? Potser per això el meu cor em sembla de vegades nusós i dur com una vella vinya. Tant de bo sabés donar rimes i proses tan dolçes i sucoses com els raïms que ens menjarem aquesta tardor.
…

Aquesta tarda, mentre caminava lentament a través de l’aire espès i calent de Barcelona, en direcció a l’estació, he vist una dona llegint asseguda en una cadira a l’entrada d’un edifici. Aguantava la pesada porta amb la cama dreta, creuada lleugerament sobre l’esquerra, i aquella li feia alhora de tauleta per arrepenjar la revista. He imaginat que era la portera de l’edifici, i he recordat moltes altres dones que al llarg del temps he vist buscant la fresca al capvespre en el camí d’un modest corrent d’aire.

El posat d’aquesta portera pertanyia al regne de les coses senzilles. I aquest pensament m’ha portat la teva imatge. Tu pertanys al regne de la vida senzilla. O potser així és com jo et veig, a través d’un record distorsionat pel temps i la distància. En aquest regne on tu vius de vegades hi fa calor, però un bri d’aire fresc carregat de l’olor de terra molla pot ser el més gran dels plaers. Fins i tot l’aire suspès en el no temps de la migdiada, vibrant amb el brunzit d’ocults insectes, pot donar la major felicitat en el teu regne.

Embrutar-se les mans, els esquitxos d’aigua, l’ombra d’una parra, el suc d’un préssec regalimant barbeta avall… Sempre que penso en tu, t’imagino primer assegut en un porxo, escoltant en silenci, concentrat, una història “d’aquells temps…”, i tot seguit et veig davant d’una gran taula plena d’interruptors i llumetes vermelles, i aleshores em pregunto qui ets. De vegades tinc la impressió de conèixe’t des del principi dels temps. Com si sempre haguessis estat a prop meu, com si ens haguéssim conegut abans d’haver-nos vist mai. De vegades, però, et veig com un estrany, i temo que si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem.

Ara t’escric perquè acabo de tornar de la muntanya. Una de llunyana, però que m’ha recordat la “meva”, aquella de la que de vegades hem parlat. La muntanya pertany també al regne de la vida senzilla, que mai és simple, ni fàcil; la muntanya ens posa a prova, però ens escolta i ens consola, si sabem parlar-hi. A mi, em consola de la teva absència.
…