El misteri de les muntanyes rau en allò que el seu perfil gegantí amaga. El misteri del Delta està en la infinitud del seu horitzó. El mar verd dels arrossars s’estén davant teu i l’altre mar, el de debò, és només una intuïció invisible al final d’un camí o d’una carretera. Sota el sol abrusador del migdia, et perds amb la bicicleta pels senders solitaris, i t’acompanya un silenci vibrant només trencat, ara i adés, pel batre d’unes ales i les capbussades de les desenes d’ocells que t’envolten.

He passat una setmana al Delta i he corregut pels seus camins. Voltant la Tancada, he vist flamencs i un agró blanc, he vist capbussar-se als bernats pescaires i una família de cabussons, he vist volar els corbs i els ànecs grisencs nedant per les sèquies… I mentre corria sota el sol pensava en la qualitat estranya del temps, que s’estira i que s’arronsa, que s’allarga en l’espera del que desitgem i s’escurça en el gaudi del que ens és plaent i ens fa feliços.

El silenci del migdia al Delta, prop de les barques varades al costat d’embarcadors atrotinats, em fa pensar en els que esperen un futur incert després d’una vida plena que els ha envellit. Allà lluny, un pescador solitari tira el rall, i penso en els gestos antics, en la vida que avança a ritme lent, perpetuant-se, mentre una mica més enllà el món corre embogit no sap molt bé cap a on.

No és veritat que aquí, lluny de la ciutat, les coses materials no tinguin importància. Ben al contrari, tot el que ens importa és matèria: la terra, l’aigua, les plantes d’arròs, els peixos que boquegen atrapats a les xarxes, el llim on enfonso els meus peus, els tomàquets de l’amanida, la tinta que ha pintat de negre la fideuà… Tot és una matèria rica, olorosa, gustosa, que es compra i es ven amb diners, com tota, però que s’aprecia amb el nas, amb la boca, amb la pell.

En realitat, a les ciutats vivim defugint la matèria, encaixats en despatxos i sales innòcues, on no hi fa ni calor ni fred (o més aviat, hi fa calor a l’hivern i fred a l’estiu). Nosaltres, igual que la gent de la terra i del mar, sentim que la vida ens canvia quan algú mou els fils des dels móns abstractes de l’economia i de la política, però jo de vegades envejo aquells que poden agafar amb les mans el fruit de la seva feina.

He passat una setmana al Delta, que ha estat sobretot una setmana de música. Al Jotacampus, al Poblenou del Delta, he retrobat la meva veu, que tenia oblidada com una joguina vella, que només treus quan estàs sola perquè et sembla ben poca cosa. Aquí he conegut gent magnífica, apassionats de la música popular, i he compartit amb ells el plaer de cantar i glossar.

La música no es pot tocar, no es pot menjar, ni olorar, però ens acarona, ens alimenta i perfuma la nostra vida. Com l’amor, sovint ens obsessiona i, de vegades, ens canvia. La música fa la solitud menys feixuga i alleuja la tristor. Per això m’he portat del Delta unes quantes cançons i d’una cançó, dos versos: El silenci d’estimar / mai se’n va.