Fa just una setmana vam celebrar el Dia Mundial de la Poesia (21 de març), poques hores després d’estrenar la primavera (diumenge 20, a les 5:30h), dos fets que són una excusa perfecta per escriure sobre Sense pistola. Aquest és el títol de l’espectacle sobre poemes d’Enric Casasses creat per Arturo Gaya —la veu de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries— amb Paco Prieto (guitarra), Kike Pellicer (baix) i Laia Oliveres, dona de veu alhora delicada i poderosa, que em fa pensar en transparència brillant de l’aigua i l’aroma dolç i dens de la canyella.
Com expliquen els artistes al principi del recital, Sense pistola és la traducció de Bes Nagana, títol d’un poemari de Casasses de 2011 que pren el seu nom de la Nagana, un arma tan popular a Rússia com el Colt als Estats Units. Bes Nagana aplega poemes de molt diversos estils, però tots amb aquell toc tan personal de Casasses que a mi em fascina, perquè fa ressonar poèticament les escenes més quotidianes, jugant amb les repeticions i les cacofonies, sovint recolzant-se més en el ritme que en la rima, amb versos apariats a la manera de la poesia medieval, d’una enganyosa simplicitat.
Escrit(o)s (im)prescindibles 